«Em surt tot a raig, la música és una manera d´exorcitzar tot allò que et surt de dins. Hi ha el perill que les coses siguin extremadament personals i això m´espanta, per això estava tan nerviosa en el moment de treure el disc. El disc és part de la meva vida: no tinc un projecte de música, el projecte soc jo. Va molt lligada una Núria amb l´altra, això és la part bona i el malefici de l´ofici», sentenciava la cantant Núria Graham en una entrevista just abans d´un concert previst per al 13 de març a l´Auditori de Girona, que no es va arribar a publicar mai perquè el recital, com tot, es va posposar.

El concert finalment tindrà lloc el 12 de desembre, després d´un temps que ha sigut «una muntanya russa: les primeres setmanes no tenia ni ganes de tocar la guitarra ni de fer res, perquè no em podia concentrar». «Després tot ha anat supurant i he escrit molt i ara estic inspirada i amb ganes de fer coses, perquè m´he autoobligat a treballar encara que no hi hagi concerts», assegura ara, passat el temps. «El que passa és que sense la pressió de tocar i d´anar amunt i avall, és diferent, perquè tens la sensació de no saber quan acabarà res. Al final, però, tinc clar que si no estiro jo el carro, no l´estirarà ningú: o jo m´activo o tot se´n va a la merda», apunta.

Al concert que finalment oferirà la setmana vinent hi presentarà Marjorie, un projecte en el qual ha buscat «cap endins», i també ha «observat cap enfora» buscant respostes fins a acostar-se més a la seva família i les seves arrels irlandeses.

«No era intencionat, però el disc ha acabat molt impregnat d´Irlanda. Buscava respostes de mi mateixa i la meva manera de ser en altres persones», com l´àvia Marjorie, que no va conèixer, assenyala la cantant sobre un disc que «ha sigut més terapèutic en el moment de treure´l que no en escriure´l, perquè no era conscient d´en quin punt estava».

«Això és una cosa que em passa molt: la Núria que escriu cançons va uns mesos avançada als fets, hi ha una Núria que té ganes d´escapar d´alguna cosa o que vol unes respostes, sabent que no les trobarà», assenyala sobre un treball ple de cançons que funcionen com «un catàleg de relacions» per trencar amb l´amor romàntic.

«He volgut entendre i quedar-me més en pau amb la idea de l´amor. L´amor romàntic m´estava estressant; m´atabalava la idea de l´amor que crea dependència, que va molt lligat al patiment», apunta la cantant.

Per Graham, «sempre es relaciona amb l´art: patir va bé i t´inspira per escriure, però crec que hem de reflexionar per fer net d´aquest sofriment i anar més enllà, llavors s´entenen moltes coses».

En algunes cançons, com la que dona nom al disc, «empatitzo amb els errors dels altres, perquè els seguim cometent»: «la imatge que tinc de la meva àvia Marjorie és d´una dona que patia, que era a casa amb els seus fills, en una família catòlica irlandesa, esperant que l´home tornés del pub. La imatge d´aquesta espera és el que arrossego i intento solucionar».

Una altra de les cançons del disc, Toilet chronicles, és la seva particular resposta a Amor de garrafa, un tema dels Power Burkas escrit per la seva exparella. «Aquella cançó parla de la nostra història, del pis on havíem viscut... hi ha moltes coses que em criden. Al moment que la vaig sentir una mica com si fos meva, i em va inspirar una resposta. El dia següent ja l´estàvem gravant. Va ser un rampell d´aquells estranys», reconeix.

Pel que fa al concert de Girona, explica que no se´l planteja diferent del del març en relació a l´estil o al repertori, però sí pel que fa al format. «La idea era treballar amb un quintet perquè hi havia d´haver molts concerts i econòmicament la gira havia de ser bona i ara hi ha bolos que s´han de fer a format quartet o trio», diu.