Luci Licini Segon va néixer esclau però va morir llibert, és a dir, va ser alliberat pel seu ric patró (el tres vegades cònsol i poderós amic de l´emperador Trajà Luci Licini Sura), del qual va ser l´home de confiança, i es va convertir en tot un poder fàctic en la Tàrraco i la Bàrcino del voltant de l´any 100 dC. «Va ser l´home més homenatjat de tot l´Imperi romà si exceptuem els emperadors. Surt citat en textos que l´honren més vegades que a qualsevol vicecònsol i es van trobar fins a 24 estàtues seves al fòrum de l´antiga Barcelona. Això demostra la capacitat de promoció que van poder tenir els esclaus en una societat tan classista com la romana», explica l´arqueòloga Isabel Rodà sobre qui va poder viure en una de luxosa domus de l´actual carrer d´Avinyó, d´acord amb les restes trobades. Luci Licini Segon i el seu amo són dos dels 120 homes i dones les biografies de les quals han sigut clau en els últims 2.000 anys d´història de Catalunya i que habiten les 1.000 pàgines de Vides catalanes que han fet història (Edicions 62), un nou volum dirigit per l´historiador Borja de Riquer, a imatge i semblança del no menys monumental Història mundial de Catalunya, que el mateix catedràtic va llançar fa dos anys i que avui és ja un best-seller amb 30.000 exemplars venuts.

Si en aquell títol es focalitzaven els fets, en el presentat aquest dimarts (que surt amb una tirada de 10.000 exemplars) es posa llum sobre les persones, més o menys conegudes però sempre rellevants o influents, com els gironins Dalí i Pla, les biografies dels quals «són una forma de penetració en la societat, permeten reviure els problemes reals que van afectar homes i dones i poden ser un mirall que ens serveixi per obtenir un coneixement més precís i il·lustratiu de tota una època», valora De Riquer, que ha comptat amb quatre assessors i un centenar d´especialistes, i per a qui l´objectiu dels dos llibres és arribar «a aquest 95% del públic» que no connecta amb els textos més acadèmics maridant qualitat literària i rigor amb la divulgació.

Ausiàs Marc i Joanot Martorell a l´edat mitjana, Verdaguer, Albéniz, Macià, Companys, Pompeu Fabra, Dalí, Tàpies, Miró, Vázquez Montalbán, Espriu, Pla, Rodoreda, Montserrat Roig... als segles XIX i XX, temps aquests últims en què predominen noms del món cultural, tot i que no faltin els de l´esport, com Kubala i Samitier, i la política, com Samaranch i Josep Benet, en extrems ideològics molt diferents.

Tots aquests poca presentació requereixen, però d´altres necessitaven ser rescatats: des dels Minici Natal, senadors de la Barcelona romana -el fill va ser, amb la seva quadriga, el primer català olímpic-, a la rebel i màrtir Eulàlia, copatrona de Barcelona; de les pioneres Dolors Aleu, primera dona espanyola en ser doctora el 1882, i Irene Polo, intrèpida reportera de la República, al guitarrista i compositor Ferran Sor: músic de referència internacional redescobert per Ernest Lluch, nascut el 1778 i de qui el Bolxoi va triar un dels seus ballets per a la seva inauguració, el 1825.

La selecció «no deixa de ser subjectiva», avisa De Riquer, que tenia clar que no hi havia d´haver personatges vius. Alguns, com Gaudí, Ramon Llull, Tarradellas o Víctor Català, no surten perquè ja es van tractar a fons a Història mundial de Catalunya. Els que hi són hi han de ser, però sempre hi haurà qui trobi algú a faltar, assumeix, igual que ho lamenta un dels quatre assessors del llibre, l´historiador Joaquim Albareda. S´ha fet «un esforç per incloure el màxim de dones però el seu nombre [25] és menor que el d´homes», afegeix el catedràtic emèrit de la UAB, perquè en molts segles passats «existeixen moltes dificultats per conèixer les biografies de les dones, tret de les reines».