Llegir John Le Carré és un aliment essencial, encarna la reconciliació simultània amb el Regne Unit i amb Europa. També va ser durant llargs anys un plaer culpable, perquè els progressistes li retreien la seva vinculació amb el conservadorisme. Va patir la mateixa esplendorosa rehabilitació que el seu coetani Clint Eastwood, de Harry el Brut a hereu de John Huston. El novel·lista mort compartia amb Dickens un pare delinqüent que explicava els seus riffs turmentats, i els seus antiherois masculins són sovint traïts per les seves esposes. En el cas de Smiley, el rapte el porta a terme Karla, el seu etern antagonista soviètic.

La prosa de Le Carré no avança «per camí pla», com deia Quevedo. S´enreda en cercles i remolins, procedent no tant amb la cura de l´orfebreria com amb les volutes de fum d´una pipa ben plena. Va ser el retratista insuperable del clavegueram i les identitats dúplices, amb grans obres després de la caiguda del Mur i la desintegració de la Unió Soviètica. Cal envejar els que afrontin la lectura de la seva trentena de títols, els altres queden condemnats a l´orfandat perquè el mestre de la ficció política no deixa hereus. No, Mick Herron no serveix.

Escriptor fins al final, l´any passat va publicar Un home decent, pletòric de l´atmosfera Le Carré i amb el dard enverinat de bar on un rètol adverteix «Prohibit parlar en veu alta del Brexit». Sí, hi ha traducció catalana.

Seria injust destacar novel·les en una producció que mereix una lectura íntegra, però han de porgar-se les adaptacions a la pantalla. Allà, els clàssics La chica del tambor i La Casa Rússia han estat superats més recentment per l´extraordinari Smiley de Gary Oldman a El talp i l´incandescent Philip Seymour Hoffman de L´home més buscat. El gran Le Carré sabia que Occident reposa sobre una ambigüitat on l´opció moral és fàcil de distingir, perquè sortirà derrotada.