Se suposa que Girona continua sent una de les ciutats més separatistes de Catalunya. Segons l'expresident Torra, l'«autèntica capital dels Països Catalans». Però aquesta Girona aviat s'esgota, sobretot en els barris de treballadors. I la seva contra es concentra, per algun estrany magnetisme, a Vila-roja. Considerat un «illot rojigualdo» en el barri es veuen banderes espanyoles i un intent, en algunes pintades, d'agermanar en un sol cor les dues banderes. Passa un cotxe amb el flamenquillo sonant a tot drap. És hivern i és de nit.

En el seu epicentre, el bar Cuéllar, s'ha convertit en alguna cosa així com el focus de la resistència. Bar de treballadors, de xavals en xandall a la porta, abans d'entrar un diria que és un lloc xungo fins que dónes la bona nit i tothom, educadíssim, et respon. Allà es menja bé, es beu millor, es parla, es discuteix.

Tot cronista que es preï sap que el seu lloc és el carrer. I que en aquest carrer ha de triar un bar de referència. Albert Soler va triar el bar Cuéllar (també el Fogons). Soler no és espanyolista. Fa poc una escriptora el definia com «el virus del sistema». I potser hauria d'agregar «de qualsevol sistema».

Albert Soler és la contra de la Girona indepe, i la veu de molts que van sentir que la llibertat d'expressió acabava on s'acabava l'últim llaç groc. La definició més precisa seria que tota la crítica de les seves columnes al Procés la dispara per pura diversió.

Pregunto per Soler abans que arribi, a cambrers i gent reunida. Diuen: és un esvalotador. Un tanca bars. Un cabronàs. Quan li ho comento a Soler em pregunta si no han dit cap cosa negativa. Més enllà de les bromes, es nota l'estima que la gent li té. I el respecte.

M'han demanat que quan l'entrevista es publiqui, avisi. Molta gent m'ha demanat conèixer-lo. En l'últim temps s'ha convertit en una espècie de fenomen que ha aconseguit fer visible a tots els que a Catalunya no creien en la independència. Sí, eren allí, existien, i no eren pocs. Dels personatges i de la Catalunya arrasada pel Procés anirà el seu últim llibre, «Barretinas y estrellas: un paseo por el esperpéntico circo del independentismo», des del proper dimecres a les llibreries. L'adverteixo que poden arribar els mossos i detenir-nos a tots, per alguna estúpida restricció Covid. «Mentre que no sigui en Donaire», diu Soler entre riures.

Què ha quedat de Catalunya després del procés? «Un erm», assegura en Soler. «Ha quedat una cosa molt trista en comparació a la comunitat capdavantera que era. A veure si trobo una paraula que la defineixi bé... ah, sí: ha quedat una merda».

Pregunto per la crítica i l'ofensa. «M'encanta que es prenguin la crítica com una ofensa, perquè m'encanta ofendre'ls. Una vegada una senyora em va dir en una carta al diari que jo no tenia respecte per res ni per ningú. Ella pensava que m'estava criticant, però aquesta carta la tinc guardada com un tresor. No tinc respecte per res ni per ningú, però això és un elogi. Per què haig de respectar a aquesta tropa que no respecta a ningú?», assenyala.

A Albert Soler el titllen de fatxa, de boig, li desitgen un càncer. «Això del càncer ho porto bé, perquè tinc 57 anys i no apunta. També jo desitjo endur-me al llit la Paz Vega, i no hi ha manera, ja veu vostè de què serveixen els desitjos. Jo més aviat em defineixo com a periodista, i el que ha de fer el periodista és criticar al poder, perquè per a elogiar-lo es valen ells sols».

I continua: «Vázquez Montalbán brindava per la caiguda del règim. ´Quin règim, no importa!', afegia. El procés em dona arguments cada dia, però abans he escrit contra Aznar, contra el Rei, contra Espanya. A mi m'és igual Espanya que Catalunya que Noruega. Jo no estimo a cap país. Sí, sóc el virus, però sense vacuna», riu.

A les primeres respostes segueix el foc a discreció: Puigdemont: «el Vivales, un populista que ha trobat el seu modus vivendi. Ha aconseguit enganyar un munt de gent i viu bé gràcies a això».

La filla del senador Matamala: «Un terror, em va amenaçar de mirar-me fixament!».

Torra: «És un pobre home que s'ha cregut ungit pels déus».

Jordi Xargayó: «El que suporta que hi hagi gent que li escrigui cada dia queixant-se de mi. És una gran sort tenir un director que et cobreixi, si no, jo no podria escriure. Cada dia quan arribo al diari trec el cap al seu despatx per veure si continua físicament íntegre o si li han partit la cara per culpa meva».

Pilar Rahola: «S'ha passat al YouTube i algú hauria de dir-li que no s'acosti tant a la càmera, que fa por. No m'estranya que caiguin els seus visionaris. És que espanta. Els pocs que la veuen són pares que la fan mirar als seus fills petits com amenaça: si no fas bondat, vindrà la Rahola!».

Donaire: «Un altre que ha trobat un filó en el procés, un adult amb cervell de preadolescent. No li entra al cap que si li dic idiota no és per gai, és per idiota».

La xerrada continua entre cerveses, vi, tapes. Un dilluns. Amb la covid-19, no trigaran a fer-nos fora. Per a un altre dia, la revenja.