Representar el jo femení i la identitat pròpia a través de l'art

2 La source I/12 d'abril, d'Anna Marín. F

3 Autorretrat, de Joaquima Casas. F

4 L'acció Kapnomància de Denys Blacker, en una fotografia de Joan Casellas (Arxiu Aire). F

Una capbussada per una trentena d'obres de trenta-dues artistes provinents de nou museus, entre ells el de l'Empordà i el Museu d'Art de Girona, per intentar aclarir com es representa a si mateix el jo femení. Ambiciosa proposta la que planteja Maneres de dir jo. Autoretrat i dones a la Xarxa de Museus d'Art de Catalunya, un recorregut virtual per les principals col·leccions d'art públiques del país comissariat per l'especialista en estudis de gènere Cristina Masanés. El projecte, en què participen, entre d'altres, el Museu Nacional d'Art de Catalunya o el d'Art Contemporani de Barcelona, s'endinsa en la idea del jo, un concepte modern que no es va començar a formular fins al segle XVII i que ha anat evolucionant en paral·lel a l'art i la societat.

Traça un recorregut virtual pels autoretrats pintats per dones, molt poques de les quals es pinten a si mateixes pintant, i va dels primers quadres, de finals del segle XIX, amb retrats canònics on la mirada capta tota l'atenció de qui el contempla als cossos que traspuen idees polítiques i fins i tot, els que parlen des de l'absència; tot plegat, per construir una imatge pròpia on l'artista es reconegui.

Dividit en diferents apartats, l'itinerari en línia arrenca amb les anatomies, dels retrats propis d'artistes com una aquarel·la de la gironina Joaquima Casas, que es pinta a tocar d'una finestra en un autoretrat de maduresa, als cossos fragmentats, amb les mans, peus, pits, cor o pulmons d'artistes com Ana Sánchez o Ester Fabregat.

El jo biogràfic, en què la imatge pròpia funciona com a relat de vida, també hi apareix. És el cas del retorn de l'artista Fina Miralles a les accions a la natura, amb una immersió al naixement de la Caula, la joventut que l'empordanesa Cristina Núñez retrata en una sèrie de fotografies als Monegros que bé podria ser el preludi de la moda de les selfies o el vincle amb la mare i el moment de néixer d'Anna Marín, evocat en un díptic fotogràfic presentat a la seva ciutat natal, Figueres, l'any 2003.

Un autoretrat de Lluïsa Vidal a l'estudi, tot pintant, obre l'apartat de Reverberacions del jo, imatges en què les seves autores s'expliquen a si mateixes mostrant les activitats amb què es reconeixen, com la biblioteca personal de Neus Buira o el treball a l'hort de Lara Almarcegui.

I de la introspecció a qui entén el cos com una plataforma política, com les denúncies sobre la invisibilitat de la dona en el camp de l'art per part de les Guerrilla Girls, el plaer negat invocat per Ana Laura Aláez o la investigació sobre la idea de la ciutadania com a subjecte polític i la pàtria de Núria Güell. L'artista de Vidreres va demanar a l'Estat espanyol que li retirés la nacionalitat en un procés que es va allargar un any i mig, fins que el Ministeri de Justícia li va negar el dret a ser apàtrida al·legant que la no nacionalitat no s'aconsegueix per voluntat pròpia sinó que és un càstig imposat per l'estat.

El recorregut que Massanés proposa al web de la Xarxa de Museus d'Art de Catalunya es tanca amb la idea del cos absent, amb obres en què la representació va més enllà de la presència física humana per fer-la desaparèixer o dialogar amb altres elements, com fa la britànica Denys Blacker.

Instal·lada a l'Empordà des de fa més de tres dècades, la britànica ha participat en esdeveniments d'art d'acció a tot el món, sovint plantejant el vestit com una extensió orgànica del propi cos, encara que això suposi la desaparició. La peça escollida, Kapnomància, és una imatge presa per Joan Casellas sobre l'acció que va realitzar al festival empordanès La Muga Caula l'any 2013 cobrint-se amb una caputxa monàstica que s'allarga fins als núvols.