Entusiasta per naturalesa i convençut que, si deixes de pedalar, caus de la bicicleta, Marco Mezquida maneja els seus múltiples projectes adaptant-se als girs bruscos de l'agenda.
Després d'uns mesos en què, malgrat tot, ha pogut tocar en festivals com el Sons del Món de Roses, el camí està traçat perquè el 21 de gener protagonitzi l'espectacle All about Marco, dins el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, que consisteix en tres concerts en un.
Més endavant, el 7 de maig al Liceu, acompanyarà Sílvia Pérez Cruz al Liceu, com a integrant de la Farsa Circus Band, com ja va fer a l'Auditori de Girona al desembre, dins el festival Temporada Alta.
Si ser músic sempre ha comportat una disposició a improvisar, ara molt més.
Però en aquest ofici, en els moments de crisi, es veu qui vol sumar i tirar endavant les coses, i qui no. Ara podem decidir d'un dia per l'altre que ens n'anem a Praga a fer un concert en streaming. Tres dies abans, el programador no sabia si es podria fer! Però seguim treballant intensament, perquè, encara que ara tot estigui en stand by, sembrem des de fa molt de temps.
No és casual que parli de sembrar, oi?
No, perquè a casa, a Sant Lluís, Menorca, teníem un hort en el qual cultivàvem patates, faves, bledes, albergínies, melons, síndries... Sé el que és sembrar, regar, recollir. Fer un CD és això. Es tracta d'entendre el teu ofici i dedicar-li una constància diària. A l'hort no pots dedicar-t'hi avui molt i no fer res més a fins la setmana que ve, i amb la música és igual. I com més afecte li poses, més bons surten els fruits.
Tot i els tancaments i restriccions, és un dels músics que més ha treballat en els últims mesos.
Des de l'estiu, hauran estat 10 o 12 concerts al mes, ja sigui amb la Sílvia(Pérez Cruz), aprofitant Live in Tokyo, com amb Chicuelo o Talismán. Hem pogut ser al cartell de festivals importants que altres anys estaven més copats per noms internacionals. Però cal ocupar-se també dels clubs i festivals petits, molts dels quals ara no es poden desenvolupar. Hi ha molts músics que des del març no han pogut fer cap concert.
També l'hem vist amb Alfonso de Vilallonga, apropant-se a la chanson i al cabaret. Malgrat les distàncies estilístiques, la seva manera de ser en cada situació no varia tant?
Acompanyar la Sílvia és un món, i acompanyar l'Alfonso és un altre món. Sempre intento pensar què puc crear i oferir a cada artista. Amb l'Alfonso és un repte meravellós, perquè és un gran compositor, sap el que vol i és un showman. Amb la Sílvia és un altre tipus de vertigen. Són reptes diferents.
La seva estrena amb Pérez Cruz va ser a Peralada, en 2018. Després de dos anys i escaig de rodatge, en quin punt diria que està la seva relació a l'escenari?
Hi ha una implicació, una entrega i una generositat que van a més. Ens hem fet molt amics, i el binomi és molt estimulant. Ja som com una banda. I el mateix amb Chicuelo, i amb el trio de Talismán, Aleix Tobias i Martín Meléndez.
No va dubtar si ajornar el llançament de Talismán?
Sí, però amb el meu mànager vam decidir que l'important era que la meva presència i intensitat no anessin a menys. Des de 2013 va potenciar la meva part de líder. He gravat 20 discos amb projectes diferents i aquesta presència contínua ha fet que hi hagi un nom, una marca. Era el moment de continuar.
Se li sol presentar com a músic de jazz, però Talismán no s'ajusta a cap categoria canònica. La sonoritat és oberta i promíscua.
Jo lluito per això. Hi ha crítics que t'etiqueten en el jazz, encara que estiguis tocant un pasdoble. I jo soc lliure: puc fer un pasdoble, i un reguetón, i death metal, i reggae ... Què entenem per jazz? Jo mai he fet jazz tradicional. Amb Sílvia no intentem fer covers com els que ja va fer Ella Fitzgerald. Quan componc, igual. Desitjo plasmar la meva llibertat, tant si sona a zamba argentina o a una composició més ibèrica.
El jazz, és per a vostè aquesta educació que li permet anar més enllà del jazz?
Exacte, el jazz és un univers, i després hi ha l'estètica i el vestit que li posis. Beethoven Collage, amb David Xirgu, Masa Kamaguchi i Pablo Selnik, busca el free jazz barrejat amb la música clàssica i urbana, fins i tot el reguetón i el funk. Si tinguéssim una analítica de sang, igual sortiria un 10% de música clàssica, un 22% de música turca, un 3% de lliure improvisació ... Hi hauria moltes coses. Jo no vull ser un músic de jazz, sinó un músic lliure del segle XXI. Avui el jazz no té res a veure amb el que era fa 30, 50 o 100 anys. El que m'interessa no són les etiquetes sinó els autors.
Diria que aquesta idea és compartida pels músics de la seva generació?
Espero no ser una rara avis. He fet un esforç perquè no m'encasellin com a músic de jazz. Sento el que vull fer d'una manera natural.
Talismán es va començar a elaborar abans de la pandèmia. Va canviar després en algun sentit per tenir en compte l'estat anímic en la nova realitat?
Vaig reflexionar molt i va ser una necessitat que es convertís en un disc lluminós; un cant a la vida. La primera part és extravertida, popular, va in crescendo, i després avança cap a una música més introspectiva.
En el disc hi ha accents de música popular, de flamenc... Abans ha parlat de música ibèrica. Què és?
És moltes coses, i per això dedico una peça, Vientos eliseos, a Eliseo Parra, que ha estudiat les músiques ibèriques i ho ha fet amb la màxima modernitat. Aleix Tobias és un emblema d'això: ha estudiat els panderos quadrats, les panderetes i l'enfilall d'instruments que apareixen en l'àlbum.
Amb la pandèmia, la música ha tingut un paper en el recolliment domiciliari, i ha acompanyat episodis d'alliberament: els concerts com a espais gratificants, de trobada social enmig del caos. Ha canviat la nostra relació amb la música?
La gent ha necessitat escoltar molta música, i això és perquè ens cura. És medicina per a l'ànima. La relació amb la música s'ha enfortit, i s'ha vist en l'enorme suport del públic als concerts que s'han pogut programar. Això és molt important. Podria haver estat a l'inrevés, que la gent es quedés a casa amb el seu Spotify. Per això no em penedeixo d'haver seguit endavant els meus projectes en aquest any tan estrany.
Ara cada concert és un esdeveniment excepcional.
Experimentem alguna cosa profunda cada vegada. Com va dir Alfonso (de Vilallonga): «Benvinguts a l'últim concert de les vostres vides!». És la meva actitud: toco com si no hi hagués un demà. Per si de cas. I això fa que les coses siguin més vitals i potents, i que es creï un moment sagrat, de carpe diem, més profund, com una experiència que es recorda.
Ha dit sagrat?
Bé, diguem millor espiritual. Veus les cares del públic més emocionades que abans, i saps que han fet un esforç per venir. Quan hi ha dificultats, l'art encara t'impacta molt més.
