El periodista i escriptor Vicenç Villatoro explora «la migració i la identitat» a la novel·la La casa dels avis (Proa), que tanca una trilogia al voltant d'aquest univers. En la seva nova novel·la, explora la història dels avis materns, des de la llar familiar de Canet fins a la Terrassa obrera i convulsa de la guerra i la postguerra. Així, si a L'home que se'n va (2014) reconstruïa la història del seu avi patern, que emigra des d'un poble de Còrdova a Terrassa, a El retorn dels Bassat (2016) s'endinsava en el retorn dels sefardites a Barcelona després d'haver de marxatr al segle XIV. El resultat és una trilogia sobre els que «se'n van, els que tornen i els que es queden», segons el mateix autor.

«El 2007 em plantejo la necessitat de fer una obra narrativa sobre el fet de l'emigració, i d'una manera permanent també m'interessa la identitat», precisa Villatoro. A La casa dels avis, narra l'epopeia d'una família catalana al llarg de més d'un segle, on es planteja què fa que algú decideixi anar-se'n del lloc on ha viscut sempre i que algú altre vulgui morir allà on va néixer. Es recolza en la història dels seus avis, un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans, que van viure l'exaltació de la República, la derrota de la guerra i l'experiència de l'exili, la presó i el silenci del franquisme. Per a Villatoro, aquesta novel·la és el testimoni dels que es queden, i la seva casa és el símbol de la persistència i l'arrelament a la terra.

Segons descriu, la història va arribar després de conèixer un barber que quan tenia 14 anys va estar a punt d'emigrar a Terrassa, però la seva mare el va enxampar a l'autobús per marxar. Després d'aquest relat, Villatoro es va plantejar que per parlar de migració era tan important explicar les històries d'aquells que tant decideixen «anar-se'n com quedar-se».

La minuciositat i el detall

L'escriptor defensa que La casa dels avis comparteix amb les altres dues la temàtica, el gènere (com a «artefacte narratiu de no-ficció»), i en tercer lloc la llargada», materializada en la minuciositat, el detall i la veritat dels fets.

Un altre tret en comú és que les tres obres expliquen «una història col·lectiva i mundial». Per a ell, hi havia un món abans de la guerra i el conflicte, després es dona «una gran tempesta» que ho destrueix tot», i els que havien viscut abans, han de reconstruir com poden la seva vida després de la tempesta.

Villatoro considera que els tres llibres junts serveixen per explicar el segle XX, una explicació «entre milers possibles», i que també revelen coses de Catalunya «que no s'han explicat». Aquesta visió de la història es dona en oposició al mantra de les 200 famílies que suposadament expliquen la història de Catalunya, segons afegeix el mateix autor de l'obra.