Najat El Hachmi narra una «història d'amistat i lluita» feminista a l'última novel·la

Les dues protagonistes viuen una lluita i en aquesta és un ingredient «imprescindible» la seva amistat per fer front a una societat en origen masclista. «És l'única cosa a la qual es poden agafar per tirar endavant», ha dit l'autora, que ha descrit com el seu feminisme sorgeix «de la necessitat de sobreviure».

La novel·la viatja a finals dels anys noranta a un barri indeterminat de la perifèria barcelonina, on la filla de Muh escriu llistes i més llistes de propòsits i tasques, les coses que farà a partir de dilluns per arribar a ser una nena bona i submisa, per agradar i sentir-se estimada. Però l'estudiosa adolescent no ho aconsegueix per més que s'hi esforça, perquè s'està convertint en una dona i, per a una família d'immigrants marroquins presidida per un pare autoritari i sever, ja només això la fa sospitosa davant la possibilitat de qualsevol desviació mínima, com ara el fet de no portar vel, caminar sola pel carrer „encara que els seus germans més petits ho facin sense donar explicacions„ o simplement parlar amb un home.

A la història d'El Hachmi, tot canvia el dia en què coneix una noia un parell d'anys més gran que ella, també filla d'una família marroquina que prové del mateix poble a l'altre costat de l'Estret. Però a diferència de la seva, la família de l'amiga és molt més permissiva i la jove gaudeix de més llibertat, sense els lligams culturals i religiosos de la resta de la comunitat. Estudia en una acadèmia de perruqueria per poder treballar i emancipar-se i s'està traient el permís de conduir. Fins i tot quan coneix un noi, també immigrant marroquí, sembla disposada a triar el seu propi espòs deixant-se guiar pel cor i a no acceptar un matrimoni concertat segons la tradició de la comunitat.

Les dues amigues presenten «un contrast molt gran», perquè una és molt pragmàtica i amb molta força, però no té recursos per entendre el que li està passant, i l'altra, la narradora (amb la qual El Hachmi se sent més identificada), es mou més en el terreny de la literatura i de la cultura, però no té eines per tirar endavant. «No podem quedar-nos només en el refugi de la lectura ni en el de la pròpia acció», ha destacat.

El masclisme, imposat

El masclisme és una «realitat» que les dones marroquines viuen i han viscut i que se'ls imposa «per totes bandes». Ara bé, ha destacat que una altra cosa és la utilització que es pugui fer d'aquesta realitat per a justificar postulats racistes, «però una cosa no treu l'altra»: «La realitat és la què és i el racisme és el que és i el que fa és instrumentalitzar la realitat a través dels seus postulats». Per a El Hachmi no es pot negar la realitat del masclisme per lluitar contra el racisme.

Sobre el títol, Dilluns ens estimaran, ha explicat que és el «motor» que fa arrencar la novel·la i que es va repetint a ella mateixa la narradora. Per a ella, és una metàfora amb la qual s'autoenganya pensant que canviarà i es convertirà en una altra perquè aconseguirà obeir les normes que se li dicten des de tants llocs diferents. «Evidentment és una idea molt equivocada perquè no t'estimen en funció de si t'adaptes a les normes, sinó en funció del que ets tu», ha dit l'autora. Per a ella, si t'estimen de debò és perquè «ets com ets», i la protagonista s'enfronta a un procés d'aprenentatge i presa de consciència de la realitat, que li requereix desmuntar la seva visió idealista de les coses.

Sobre la sexualitat, insatisfactòria per als seus personatges, ha assenyalat que una de les coses més difícils de fer avui dia, que no és exclusiva de les noies musulmanes, és descobrir quin és el propi desig i allò que es vol en el terreny de la sexualitat.