Aquest home que acaba de morir a Barcelona, Joan Margarit, era un dels nostres paisans. Era un dels grans poetes de la postguerra, i aquí, a Tenerife i a Las Palmas, va viure en els temps en què l'adolescència l'estava conduint a la pàtria de la vida, que és en definitiva la casa en la qual es concentren els amors, els treballs i les restants ansietats. Fa un any va ser premi Cervantes, i aquí hauríem d'haver-ho celebrat. De fet, quan ho va celebrar ell mateix va explicar els seus temps entre nosaltres (com ho havia fet en la seva poesia i prosa) com a part principal de la seva biografia; perquè aquí va trobar pau i assossec, va aprendre a mirar els ocells i les plantes, va aprendre a conrear allò senzill, el seu territori eren els terrats, les cases, els carrers buits, el mar buidant-se en la nit fosca. Era un insular de totes les illes, un patriota del litoral i de les muntanyes, algú que tenia sempre a la intel·ligència la memòria dels versos que aquí va començar a escriure. La seva filla Mònica va venir fa poc i va tenir temps per rebuscar en la guia de carrers les petjades del pare, i ell expressava amb alegria, com si estigués encara aquí, que aquest era el territori de la seva memòria. Tenia presents els noms dels llocs i dels sabors, que són l'essència que manté a terra la memòria, i mai es va oblidar dels noms propis, del remot passat i del més recent, des de Domingo Pérez Minik o Emilio Lledó a Emilio Machado, arquitecte com ell i amic seu fins al final dels dies. I era tal l'amor que es va endur d'aquí que mai, en cap dels seus llibres, va deixar d'esmentar aquell trajecte fonamental dels seus sentiments i viatges.

En el seu tan bell llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra (Austral/Proa, 2018), ret homenatge a aquell noi que va ser, però s'inclina davant la bellesa, llavors gairebé rural, dels llocs insulars on el van portar els seus pares. Mai va perdre la seva connexió sentimental amb Santa Cruz o Las Palmas, i es va considerar paisà i germà ( «germà», aquesta era la paraula) dels que s'apropessin a ell declarant la seva identitat i procedència.

Aquest llibre conté monuments narratius que haurien de ser (si les autoritats locals haguessin tingut olfacte per a això ja haurien d'estar a les parets) motiu d'orgull als que consideren aquestes ciutats com a herència del millor que han tingut i no només d'allò fugaç que celebren quan no es permeten mirar cap a l'important sinó cap a allò vistós. En l'últim capítol d'aquest volum que ara hauria de ser (perquè no ho ha estat abans) part de les nostres biblioteques municipals, insulars o escolars, explica que Barcelona, on va néixer, i les Canàries, on es va criar per a la guerra de viure, són els llocs de la seva vida; els vaixells van ser els mitjans de transport que el van portar d'unes cases a les altres. Barcelona, ??Cadis, Las Palmas, Tenerife... «La Cordillera i la Punta d'Anaga, impressionants un cop més, però aquesta vegada des d'una perspectiva nova, més nua, m'acomiaden d'un món que m'ha acollit, ajudat i respectat. La terra que més m'ha estimat».

Ell va tornar aquest amor en silenci, escrivint i mirant; com a poeta es va fer insular tantes vegades com va tornar al record inesborrable dels anys amb nosaltres. I com a ésser humà, com a ésser rabiosament humà, va explicar com si tingués als ulls, impregnat a foc, el sentiment de la gratitud, i va fer aquest retorn escrit com si estigués pagant un deute sentimental que li va ser inesborrable.

S'ha acabat el temps. Però Margarit va guanyar la batalla del record i en aquest llibre deixa tantes abraçades que hi podem recuperar el riure, l'alegria, el seu sentiment de gratitud com si encara estigués abraçant tots els temps en què va viure feliç i fent-nos feliços. Estimat, inoblidable, paisà Joan Margarit.