El cineasta Daniel Monzón no recorda qui li va regalar la novel·la de Javier Cercas Las leyes de la frontera, però sí que té una imatge molt clara de com es va obsessionar en portar-la al cinema des del moment en què va començar a llegir-la. D'alguna manera el va colpejar, el va traslladar a la seva infància amb deu anys quan vivia a València en una zona on, si mirava pel balcó, veia un descampat on hi havia els quinquis del barri. Es creuava moltes vegades amb ells, sentia por, però al mateix temps una estranya fascinació: la de viure al marge de les convencions socials.

Aquest va ser el germen de la seva adaptació de Las leyes de la frontera, que ha escrit al costat del seu col·laborador habitual, Jorge Guerricaechevarría, està produïda per Atresmedia Cinema, Ikiru Films i La Terrassa Films, serà distribuïda per Warner Bros Espanya i va ser rodada en temps de pandèmia, d'agost a novembre, en localitzacions com Girona i l'Estartit.

Vam visitar el director al seu centre d'operacions, on està muntant la pel·lícula al costat de Mapa Pastor. Des de l'escala s'escolta una cançó que sembla endinsar-nos en un altre univers. Són els Derby Motoreta's Burrito Kachimba, la banda que ha encunyat el terme «quinquidelia» per definir la seva música i que s'encarrega de la banda sonora de la pel·lícula. «Volia que tingués una aroma musical, que hi hagués un tema emblema com el Me quedo contigo de Los Chunguitos a Deprisa, deprisa», diu Daniel Monzón.

El film explica la història d'en Nacho, la Tere i en Zarco l'estiu de 1978. El primer és un estudiant introvertit de 17 anys que viu a Girona i coneix en uns recreatius dos joves delinqüents del barri xino que l'integraran en la seva espiral de furts, robatoris i atracaments.

«És una pel·lícula romàntica en tots els aspectes, ja que recorda aquells temps des d'aquesta perspectiva, la d'aquells malfactors de llegenda que eren els quinquis, però explicada des del present, des del record del protagonista, que llavors era un adolescent que el que volia era cridar, córrer, follar, ballar i saltar-se els codis», continua Monzón.

Reconstrucció històrica

Mentre parlem, a la sala de muntatge veiem una de les escenes sobre les quals està treballant Pastor, una espectacular persecució de cotxes per uns carrerons estrets que recorda les que va filmar en el seu moment de José Antonio de la Loma, però en versió estilitzada. Mozón reconeix que es tracta d'una reconstrucció històrica. El cinema quinqui, tal com es va fer als 80, no és possible de reproduir perquè és fill del seu temps. Però sí que ha intentat que el repartiment estigués ple de frescor i de cares noves.

Quan ja estava tot a punt per començar a rodar aquesta producció del gironí Edmon Roch, que està previst que s'estreni l'1 d'octubre, va haver de parar-se per la pandèmia, però el confinament va servir perquè tots els joves intèrprets fessin pinya entre ells: «Fèiem reunions de Zoom, els enviava pel·lícules de l'època, música, notícies, els vaig fer un diccionari de termes i, sobretot, els vaig demanar que no es tallessin els cabells, així que poc a poc es van anar convertint en neoquinquis».

La pel·lícula ha estat rodada en diverses localitats catalanes, també a Girona, tot i que el treball de reconstrucció ha estat ardu: «Els barris lumpen han estat reconvertits, tots els espais que tenien una ànima rebel han estat aplanats per màquines allisadores per convertir-los en zones domesticades. Tot el que tenia un component més lliure i salvatge, han intentat fer-lo callar i silenciar-lo».