Ho diu el mateix protagonista a l'inici, la casa d'Una història real és freda i impersonal, tan neutra com una habitació d'hotel. En aquest espai asèptic i gris, Pau Miró -que aquí escriu i dirigeix- hi construeix un relat amb més d'una cara, en el qual l'espectador pot triar el tema que més li interessi: la gestió del dol, l'atractiu que les idees d'extrema dreta poden generar en els joves o també la fragilitat que té el prestigi professional.

Per sobre de tot, però, Miró aposta per deixar de banda les emocions -que podrien ser moltes, en la relació d'un escriptor d'èxit i el seu fill que afronten (molt sols, tot i viure junts) la mort de la dona i mare- per centrar-se en un interessant joc sobre l'autoficció, la creació literària i el mercadeig de la vida privada.

No hi ha espai per al sentimentalisme, però sí per a la reivindicació de l'empatia, del posar-se al lloc de l'altre, en un muntatge que agafa volada gràcies als duels entre pare i fill de Julio Manrique i Nil Cardoner, que interpreta un adolescent amb altes capacitats que flirteja amb el racisme i el capitalisme ultraliberal.

No hi ha emoció, a Una història real, però tampoc hi és buscada. Aquí l'important són els temes que insinua i, sobretot, que l'espectador s'animi a jugar.