Deia Agustí Calvet, Gaziel, que a Sant Feliu de Guíxols, el seu poble, li havien tocat dues rifes al llarg de la seva història: la del suro, al segle XIX, i el turisme, al XX. I com et passa quan et toca la grossa, pot ser que et trastoquis, que t'ho gastis tot o moris d'ànsia per tenir-ne més. El Sant Feliu que viu entre els efectes d'una loteria i l'altra és el que retrata Gaziel en una crònica escrita des de la vellesa, quan la terra erma que ve de l'explotació turística tot just podia ser intuïda per algú amb bon nas, com el periodista.

Ara la Diputació de Girona ha reeditat, dins la col·lecció Josep Pla, aquell Sant Feliu de la Costa Brava en què Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964) retrata el seu racó de món, un paisatge que es difumina pel pas del temps i els canvis accelerats que comporta.

Ja gran, Calvet hi evoca els records de tota una vida, deixant un testimoni tenyit de malenconia per a fer el que l'escriptor Lluís-Anton Baulenas, que s'ha encarregat de l'edició i el pròleg, descriu com «una mena de doble biografia, la de l'autor i la de la vila. Hi trobem el Gaziel reflexiu i alhora historiador, hi veiem la marca personal; hi ha opinió, hi ha els seus dubtes sobre l'ahir, l'avui i el demà de sant Feliu de Guíxols. I com a periodista de mena, Gaziel hi esmerça una feina exhaustiva de documentació, d'acudir a les fonts, encara que els fets narrats provinguin directament de la seva memòria».

«Un historiador no ho hauria fet millor. La diferència és que Sant Feliu de la Costa Brava no és un llibre d'història» explica sobre un llibre que tot i avançar en sentit cronològic, està organitzat per temàtiques, apunts reflexius que es poden llegir en qualsevol ordre i que van des de com els diners del suro i la desamortització fan retrocedir el pes del monestir a la vila o l'ambient als carrers i places segons les estacions de l'any fins a les festes, els casinos o l'arribada dels nous invents, com els llums de gas.

També hi aborda dues grans fites per a la societat guixolenca del segle XIX: l'entrada en escena del tren que connectava amb Girona i la construcció del port, amb què els ganxons volien deixar de dependre dels molls veïns, com el de Palamós.

Amb cert humor negre i un estil clarivident, Calvet dedica una trentena de pàgines al cementiri, que recomana visitar tot i l'escassa imaginació que reflecteixen els epitafis, i deixa els capítols finals per al paisatge de mar i muntanya, tot reflexionant sobre com l'enriquiment ràpid que prometen els turistes pot dur a la llarga, si les coses no es fan ben fetes, més problemes que beneficis.

El llibre s'acompanya d'una mostra exhaustiva de material gràfic gràcies a la col·laboració de l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, que ha permès reproduir en el llibre pràcticament totes les imatges d'època incloses a la primera edició, el 1963, que va publicar l'editorial Aedos, així com dibuixos de Narcís Masferrer, actualment custodiats a l'arxiu.