La programació del Teatre Lliure de primavera mira al passat per a entendre el present i poder progressar cap al futur. A partir del mes d'abril naixeran en els seus tres escenaris de Montjuïc i Gràcia obres sobre la transició com 23-F Anatomia d'un instant, adaptació d'Àlex Rigola de la premiada obra homònima de Javier Cercas; El bar que es va empassar a tots els espanyols, una comèdia d'Alfredo Sanzol sobre l'Espanya dels anys 60 i 70 i Frank, on a partir de formes i colors, Clara Manyós i Xesca Salvà expliquen la dictadura franquista al públic infantil i juvenil d'entre 6 i 12 anys.

Forasters vindran..., un projecte escènic documental que lidera Marta Galán, artista resident, també parteix d'una revisió del nostre passat, la immigració dels anys 50 i 60 a Barcelona, per a comparar-la amb l'arribada de migrants africans al llarg de les darreres dècades.

El Lliure també oferirà propostes sobre l'estat del món actual. Primer amb Arcas 2020, una faula estranya sobre el futur de la humanitat, una obra que s'allunya de la visió antropocèntrica creada pel col·lectiu VVAA. Després amb una peça lúcida de Caryl Churchill: I només jo vaig escapar-ne. Magda Puyo dirigeix aquest muntatge amb un pòquer d'actrius: Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. L'aclamada interpretació de Joan Carreras d'Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard), estrenada a Temporada Alta, un autèntic tour de force per un actor escrit per l'uruguaià Gabriel Calderón, posa la cirereta a la programació presencial, juntament amb Les cançons, original creació de l'argentí Pablo Messiez estrenada en el desaparegut Teatre Kamikaze de Madrid, on la música es fon amb escenes i personatges inspirats en Les tres gemanes de Chéjov.

Les propostes són «un mirall on mirar-nos» i una «crida a l'idealisme pràctic, el mateix que hem d'exigir als nostres governants», ha assenyalat Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure. Ha assenyalat que «la feina realitzada pel Lliure durant la pandèmia ha estat titànica, però necessitem recursos si volem continuar produint», alhora que ha advertit que la seva aposta per una programació que potenciï el pensament, la creació i el canvi de paradigma pot perillar. En aquest sentit, ha sentenciat que «necessitem més recursos econòmics. Ja era així abans de la pandèmia. Ara, amb la meitat de l'aforament disponible, la situació ha empitjorat. Produir costa diners. Sense ell, ens convertiríem en exhibidors».