Xavier Bosch (Barcelona, 1967) presenta aquest cap de setmana a les comarques gironines La dona de la seva vida (Columna / Destino). La novel·la combina les dues passions literàries de l'escriptor: la vessant periodística i la construcció d'intimitats.

Recupera la investigació periodística que havia tancat amb la trilogia de Dani Santana. Tenia ganes de reprendre-ho o ho demanava la narració?

He necessitat el periodisme per a poder entrar de ple en l'escàndol dels nens robats, tan silenciat a Catalunya i Espanya en els darrers cinquanta anys. I com que la justícia fa aigües, ens queda el periodisme.

La ficció és un bon altaveu de denúncia?

És un altaveu de tot. A vegades la ficció és la sortida que té el periodisme per a dir el que no pot dir en un diari o en una televisió.

Què l'ha impulsat a escriure?

La gent que delinqueix i se'n surt em rebel·la. I no hi ha condemnes, els nens robats no troben els seus pares biològics. Vas veient casos i se't posa la pell de gallina. És molt bèstia. És un segrest que dura tota la vida.

Que va afectar a 300.000 nens.

L'ONU ho considera un crim contra la humanitat i no prescriu, però a Espanya sí que prescriu.

Com ha estat el procés de documentació?

Va començar quan feia l'Àgora de TV3. Vam dedicar quatre programes als casos de nens robats i em vaig documentar molt. I a partir dels testimonis, i d'altres coses que han succeït, vas fent una carpeta. I per a no ofendre ningú mires d'anar remodelant les històries i ficcionar-les.

La novel·la també és un homenatge als germans.

Era necessari. Volia fer un homenatge a l'amor fraternal, perquè amb els germans compartim coses que no compartim amb ningú més. La infantesa, els records, les olors, la truita de patates. He volgut explorar què passa quan hi ha majories absolutes.

L'escriptura permet viure altres vides mentre s'escriu.

Mercè Rodoreda ho deia molt bé. «Un escriptor és un reporter de l'ànima». Escrivim per a conèixre'ns millor, per seduir, per explicar històries que ens rebel·len. Per escriure s'ha de tenir alguna cosa a dir. I jo en tenia.

La família no deixa de ser un retrat de la societat.

És un microcosmos de la vida íntima. La família pot ser un regal però també pot ser una prova de resistència. No és fàcil.

Quan publica una novel·la, automàticament es converteix en èxit de vendes. Això l'influeix a l'hora de plantejar la trama?

Escric amb llibertat i amb tranquil·litat, sense pensar quants exemplars se'n vendran. Però potser sí que a l'hora de triar la trama, inconscientment em plantejo si agradarà. Però escric les novel·les que m'agradaria llegir.

Com treballa la profunditat dels personatges?

Aquesta és la part més apassionant. Per a construir personatges complets necessito pàgines i temps. He après que no s'ha de tenir pressa a l'hora d'escriure perquè volem personatges complets, amb matisos, contradiccions, dilemes morals, dubtes ètics, imperfeccions. I perquè el lector pugui patir, ens hem d'enamorar del personatge.

Es deixa portar o segueix el guió?

Soc extremadament ordenat i planificador. Ho tinc tot estructurat. Quants capítols hi haurà, com dosificaré la informació. Sempre estic obert fins al final, però em regeixo molt al guió inicial.

La família Estrada-Vilalta estiueja a la Garrotxa. Per què ha escollit aquesta localització?

Els escenaris que trio per les meves novel·les són llocs que conec i que estimo. A la Garrotxa hi tinc molt bons amics i hi he vingut sovint. He escollit una zona propera a la Moixina perquè és bonic, diferent, un bon lloc per a estiuejar. Felicitat i Garrotxa sovint són sinònims.

Les absències són un tema recurrent en les seves novel·les. És una decisió conscient?

Quan escric no penso en la meva vida, però és cert que en les famílies que creo, aquest panorama es repeteix. Escric també per a alliberar fantasmes. Al final la literatura és una història d'amor dels vius cap als morts.

Evoluciona al final del llibre, com els personatges en contacte amb el conflicte?

La meva evolució és més aviat estilística i de to. La història ja la sé. A mi el que m'interessa és com fer que la història creï addició.

La novel·la que tenia en ment és la que avui tenim a les mans?

Diria que de les novel·les que he escrit fins ara, aquest és el resultat final que s'assembla més a allò que em va engrescar a arrancar-la. M'ho he passat com mai escrivint.

Té la temptació d'escriure sobre la pandèmia?

La pandèmia és la nostra guerra, la que ens ha tocat viure. Sobre les guerres la gent n'ha fet pel·lícules. Miraré d'evitar aquesta temptació, però no ho puc garantir.