Vint-i-quatre dies amb les seves vint-i-quatre nits van ser els que l'actor Jordi Sánchez va estar "adormit" i intubat a la Unitat de Vigilància intensiva (UCI) d'un hospital de Madrid per una pneumònia agreujada pel coronavirus, una malaltia que l'ha destrossat físicament, però que li ha fet sentir un afecte del públic que mai hauria imaginat.

En despertar d'aquests dies d'al·lucinacions el seu telèfon i les seves xarxes estaven replets de milers de missatges d'éssers estimats i de seguidors que desitjaven una ràpida recuperació a l'actor (Barcelona, 1964), popular pel seu paper d'Antonio Recio a "La que se avecina".

Després de gairebé tres dècades pujat als escenaris (ha escrit una desena d'obres de teatre), de participar en una trentena de pel·lícules i sèries, Sánchez presenta ara "Nadie es normal" (Planeta), el seu segon llibre de relats amb el qual mostra la seva passió per l'escriptura.

Com es troba?

Em trobo bé, la veritat. Ja estic a casa meva, que és el que desitjava amb més ganes. Haig d'anar al fisioterapeuta perquè m'he quedat fluix, però camino bé, vaig a comprar tots els dies, vaig a la muntanya. Faré un parell de mesos de descans i d'exercici per estar a l'estiu al 100%.

De tot el que va passar en la seva absència, què és el que més li va sorprendre en despertar?

Jo no vaig pensar mai que l'afecte de la gent a la que no conec, dels seguidors de la sèrie, m'arribés a tocar tant. Et despertes i tens el telèfon de gom a gom i les xarxes socials també. A part dels missatges dels amics i coneguts, que són molt emotius, també t'envien missatges molt llargs gent que només t'ha vist a través de la televisió.

Diuen que una experiència així porta sempre alguna cosa bona…

La gent et diu que surt reforçat d'això i bé, no sé, jo he sortit amb cruixit fins a les orelles. Sí, t'adones que hi ha coses molt importants com gaudir de la teva família, que per a alguna cosa la tens. Vius amb l'estrès de fer dues pel·lícules alhora, però al final tampoc té gaire sentit si has fet 20 o 21, tampoc és tan important. T'adones que hi ha altres coses, sobretot pels missatges dels amics.

Parli'ns de "Nadie es normal", el segon llibre que publica.

Des del principi del meu ofici he escrit i he actuat. Primer per a la meva companyia, tinc deu obres publicades i he escrit o coescrit amb altres persones. El que passa que l'escriptura queda en un segon pla perquè el que es veu és a l'intèrpret, però ho he fet tota la vida.

I aquest títol?

Ens passem la vida intentant ser com els altres, semblar-nos a la resta per no fer el ridícul, per no sortir-nos de la norma (…) Però ningú és igual que el veí. Cadascú és com és i el concepte friki hauria de desaparèixer perquè tots som una mica frikis. Al meu barri, on tots volien ser o metges o mecànics, jo que volia ser actor era una raresa. A mi em deien 'pallasset', amb afecte, però m'ho deien. Tothom es vol semblar a la resta per no sentir-se ridícul i moltes vegades la gent es creu que és una bestiola rara i per res, cadascú enfoca la vida, la sexualitat, la parella i el treball com vol i té tot el dret.

Diuen en el pròleg del llibre que vostè té una mirada especial per observar la realitat…

M'encanta observar, escoltar converses o que m'expliquin coses. Jo soc molt de barri. M'he criat bastant al carrer al barri de Montbau (…) A partir d'aquí el que mes m'agrada és crear personatges. El llibre té històries més personals, altres menys personals, unes altres gens personals que poden ocupar des de cinc línies a deu pàgines, són històries aïllades que no tenen a veure unes amb unes altres.

Tornant al tema de la Covid, ha canviat la seva visió de la pandèmia després de la malaltia?

Jo m'he portat molt bé i la mascareta no me la treia per res. Aquest rotllo dels negacionistes no el comparteixo. Aquí hi ha un virus que ens està atacant a tots i que s'està emportant molta gent per davant. Jo m'he cuidat molt però m'ha tocat (…). just en el rodatge de la sèrie "Señor dame paciencia" és on més m'han mirat amb lupa, amb els palets tot el dia pel nas, és on he agafat això. Al final et treus la mascareta per rodar i et pots contagiar, però com es pot demanar que vacunin els actors si no han vacunat els ancians?

I què sent en veure les imatges de Madrid, amb milers de persones de festa al carrer…?

Doncs que no avançarem, no hi ha manera. Jo entenc que t'agafa amb 20 anys això i és una feina, perquè tot el dia amb la mascareta… fins a jugant al futbol, però tantes festes i tots els francesos que han entrat… és terrible perquè no acabarem mai. EFE