Gerard Quintana (Girona, 1964) confessa que volia ser escriptor des de petit, però assegurava voler ser astronauta perquè ho trobava menys pretensiós. S'ha sentit dir que ha fet «un Dylan», tot i que sempre ha escrit, però no va ser fins a arribar als 50 anys, quan li va semblar haver viscut prou per poder escriure, que es va endinsar en la ficció.

Creu en les segones oportunitats?

Una vida té moltes vides. Ens hem de tornar a aixecar moltes vegades, fins i tot més de les que voldríem. I tot això implica segones oportunitats. No són només un desig, sinó que formen part de la vida. I ho hem d'entendre així.

Com l'ha influenciat que el seu oncle fos el propietari de la llibreria Geli?

Hi ha gent que no creu en el destí. Estem molt predestinats. Si el meu refugi hagués estat un altre, si no hagués vist gent corrent de matinada salvant llibres en un dels últims aiguats de Girona, si hagués acceptat el món més de pressa, potser no hauria acceptat el refugi buscat dels llibres. Era un pla secret de vida i al final n'estic podent viure. Em sento afortunat.

S'ha sentit un intrús en la literatura?

Jo no, però he sentit que em veien com un intrús. Per mi la literatura és casa meva. Però el món literari té el seu tarannà i a vegades sembla que he de justificar que em dediqui a escriure. Penso si un enginyer o un arquitecte hauria de justificar-se tant. Hi ha un prejudici cap al món de la música, sembla que siguem ignorants incapaços d'articular paraules amb sentit. En alguna ocasió em van dir «has fet un Dylan».

Guanya el Premi Ramon Llull amb la seva segona novel·la. Arriba molt aviat?

Pensava que era una possibilitat mínima. M'hi vaig presentar amb cert escepticisme, veient la tendència habitual dels llibres premiats, més centrats en novel·la històrica o periodística. El meu anava per una altra via. I precisament va ser una de les coses que van valorar, l'originalitat. Em va costar uns dies de digerir.

Salvador Martí podria ser un alter ego de Gerard Quintana?

Fem un mateix recorregut geogràfic, llegim els mateixos llibres i vivim al mateix temps. Li he deixat molt de mi i en alguns moments he jugat a imaginar-me com seria si en determinats instants hagués pres la decisió contrària a la que vaig prendre. M'he vestit de miner per entrar a les meves cavernes.

Com començar per la literatura abans que per la música?

No, no hauria canviat res. El meu desig des de ben petit era ser escriptor, tot i que deia que volia ser astronauta perquè em semblava menys pretensiós.

«Mai no és massa tard per a tornar a començar», deia a Camins. Vostè a escriure i el protagonista a viure.

Camins podria ser una referència a aquest tornar a començar, però també cançons com Els teus somnis o Caic. El llibre és ple d'aquest concepte de salt. Aquestes idees les he anat treballant durant anys i van deixant petjada fins que es materialitzen, com en la novel·la.

L'aigua està molt present en el nou disc La Gran Onada. I el primer capítol també comença així, al mar. Hi ha alguna relació?

Quan vaig escollir la portada del disc encara no havia decidit que la novel·la començaria així. Però la intuïció m'hi ha portat de forma coincident. Potser hi ha una certa premonició.

Què li va llençar?

Fa trenta anys vaig mirar enrere i em va costar reconèixer el noi que era. Però fa onze anys, la meva família va estar a punt de viure el que succeeix al començament del llibre. I per sort va aparèixer algú de forma miraculosa. Allà comença a prendre la forma que té ara.

I al principi revela el final.

És un llibre circular. Començo pel final perquè així ja em podia dedicar a escriure, més enllà de perseguir com acabarà la trama. I també m'interessava trencar l'ordre de la línia temporal perquè quan el lector coneix el protagonista, sap què forma part del seu destí de manera inevitable. M'interessava establir aquest joc i una certa autoritat per part del lector.

És un cant a la vida que també inclou la mort.

El que passa és que en la construcció del món que fem, tendim a dividir la vida en dos. El bo i el dolent. El dolor i el plaer. La vida i la mort. I la vida no existeix si no conclou. Jo introdueixo aquesta idea de que res és tan dissociable. Tot va junt. La realitat no és res més que l'acord comú a patir de la visió de tots.

I la manipulació de la realitat.

Si la realitat realment fos un acord que ens tingués en compte a tots, seria molt diferent de la que vivim. Hem aturat el món perquè han mort dos milions de persones, el 80% dels quals han mort a Europa i a Amèrica. Els anys anteriors estaven morint dos milions de persones de gana al dia. Però en cap moment se'ns va passar pel cap aturar-lo. L'acord comú el fem interessadament. Per això amb el llibre volia sacsejar la realitat. Sentir que el lector se la qüestiona. Pensar que podem refundar la realitat, que la mateixa vida ens ho demana. Un creixement infinit és un càncer. I malgrat saber-ho, seguim esperant que tot torni a ser com abans per a seguir amb aquest càncer.

Ha trobat la teva veu?

M'hi he apropat, però he de seguir. Soc un aprenent, igual que segueixo sent un aprenent de la música. Crec que el dia que deixi d'aprendre deixaré de fer perquè deixarà d'interessar-me.

És on volia ser?

Sí, amb la responsabilitat de mi mateix que això implica. He de ser capaç de donar tot el que voldria donar. No és temps de distreure'm ni de pensar que he arribat enlloc.

La música, i per extensió la cultura, ha estat castigada durant la pandèmia?

Encara l'entenem com quelcom innecessari, gratuït, superflu. Durant el confinament vam veure que el que millor ens anava era precisament el que està expulsat del sistema educatiu. La música, l'educació física, la filosofia. La desatenció i la deixadesa dels ajuntaments per garantir l'accés de la ciutadania a la cultura ha estat sonada. L'important és que entenguem que la cultura ha de poder conviure en qualsevol situació, fins i tot en les més desesperades, perquè és quan més falta fa.

Veurem més projectes literaris de Gerard Quintana?

Tinc la tercera novel·la en projecte. I encara hi ha un altre llibre que tinc força avançat que és fruit d'un contracte anterior.