Daniel Torres (Teresa de Cofrentes, 1958) sembla obsessionat amb el temps que no ha estat i amb el qual, segurament, no serà. «Jo tinc una espècie de màxima gravada des que vaig començar a treballar en això -explica el dibuixant a Levante-EMV des del seu estudi a Barcelona. I és que si no t'agrada el que veus davant teu, canvia-ho. Aquesta és, en definitiva, la utilitat de la ficció, ja sigui com a autor o com a consumidor».
El 2018 va publicar Picasso en la Guerra Civil, una novel·la gràfica que imaginava al pintor malagueny participant en la contesa sense haver-hi lluitat mai. Un passat, per tant, que no va ser. I ara publica El futuro que no fue (Norma), on narra les aventures d'Archi Cúper, un detectiu privat de novel·la negra canònica incrustat en un univers de ciència-ficció -el «retrofutur»- amb Cadillacs voladors, policies siamesos i robots que s'assemblen a Lauren Bacall.
Potser als fans de Roco Vargas, el gran personatge que Torres va crear en els 80, els soni el nom de Archi Cúper. Aquest detectiu fanfarró i solitari, encarnació dibuixada del Philip Marlowe madur, i cínic que va interpretar Robert Mitchum a Adiós, muñeca, apareixia en la segona aventura de Vargas, El misterio de Susurro (1985).
«Archi tenia una personalitat tan forta que el vaig treure del mig, literalment -recorda ara Torres. Però després me'n vaig penedir perquè era un personatge que explorava la meva faceta d'aficionat a la novel·la negra i al polar francès. Així que portava un temps donant-li voltes a com esmenar l'error d'haver-lo matat i se'm va ocórrer explorar l'univers Roco Vargas però amb Archi per unir els dos gèneres que sempre m'han obsessionat: la ciència-ficció i la novel·la negra».
El futuro que no fue és una història ambientada en l'univers distòpic i retrofuturista de Roco Vargas, però sense Roco Vargas. És un spin-off. Això, segons assenyala l'expert en còmics Álvaro Pons, és una continuació coherent en l'obra del valencià, perquè reincideix en les seves fascinacions literàries, «però també suposa un punt important en la seva carrera perquè expandeix l'univers que havia orbitat al voltant de Roco Vargas i ho consolida com un dels escenaris més importants de la ficció en el còmic espanyol».
La trama ve servida com a «còmic-dins-del-còmic», com un número especial de la revista pulp o «polar solar gràfic» EFQNF (El futuro que no fue) en la qual el dibuixant Vic Món (Torres, suposem) recrea la recerca d'un cas per part de Cúper enmig de la massificada metròpolis terràqüia de Montebahía. És un món regit pel consum, en el qual la publicitat ho envaeix tot sota la pressió de les MercAgencias, mentre el moviment Acció Ciutadana lluita per impedir els seus abusos. Torres reconeix que no feia falta viatjar al «retrofutur» per criticar el regnat de la publicitat invasiva i omnipresent. En aquest cas, com cantava Auserón, el futur ja és aquí. «La ciència-ficció ha estat en gran part una visió disfressada del moment real ?subratlla. Davant el soroll, la invasió absurda de sons i imatges lletges i pesades que no creen ni suggereixen res, hi ha coses que oposar i mons personals que desenvolupar. Com que el món present no m'agrada, em decanto per aquest, més divertit».
Torres té ja galons suficients per decantar-se pel que li doni la gana. Va començar a El gat pelat, després va entrar en la revista L'Escurçó amb les aventures de Claudio Clueco i el 1982 a Cairo con Opium. Després arribaria Tritó, el primer lliurament de Roco Vargas, una space opera esdevinguda ja en clàssic del còmic europeu que continuaria amb El misterio de Susurro, Saxxon i La estrella lejana.
Després d'abandonar la saga de l'aventurer als 90, llançar i rellançar nous i vells projectes i fins i tot treballar per al mercat americà amb minisèries i històries curtes (alguna guionitzada per Alan Moore), Torres reprendria al segle XXI un Roco Vargas menys ingenu i més desencantat. «Quan als 80 vaig crear Roco per explorar d'una manera moderna el meu propi llenguatge de la historieta, el vaig centrar en el gènere de les aventures ?explica. Però a mesura que el personatge es va fent més gran aquesta ingenuïtat va desapareixent i em vaig ficant en temes una mica més seriosos, amb més fons».
Aquesta exploració, indica Torres, va arribar al seu cim amb Júpiter, l'últim (de moment) lliurament dedicat al pilot espacial. «Però necessitava fer una última aportació a aquest acostament al retrofutur de forma una mica més seriosa, amb denúncia però mantenint la ironia ?afegeix. Sempre he pensat que les coses, encara que siguin amargues, entren millor amb humor i el missatge cala més. La ironia sempre ha anat amb el meu estil».
A El futuro que no fue, aquesta crítica i ironia troben perfecte acomodament en un guió que beu directament de les pàgines vertiginoses de Raymond Chandler o Dashiell Hammet. El dibuix, com indica Pons, homenatja les historietes de Milton Caniff. Falta saber si, ara que Archi Cúper ha tornat, el detectiu tornarà a trobar-se amb Roco Vargas.
