L'experiència de l'apòstol sant Tomàs, que aquest diumenge de Pasqua escoltarem en la narració evangèlica, m'ha fet pensar, primer, en tots aquells que «no creuen», «dubten», «no saben» o «neguen». I, en un segon moment, en els qui creiem, en els qui confiem en Jesucrist mort i ressuscitat en el si de l'Església. La narració ens pot fer pensar en persones que tots coneixem, que estimem, que fan camí amb nosaltres i que no comparteixen la nostra fe en Jesucrist. Alguns neguen que sigui possible, d'altres dubten, d'altres ni s'ho plantegen.

Alguns fets que he viscut personalment m'ajudaran a concretar la reflexió: fa uns anys, en la visita a la família d'una difunta a la sala de vetlla del tanatori, després de saludar els familiars, d'una breu pregària i de comentar la celebració de l'enterrament, el marit em demana parlar. Busquem un racó tranquil i m'explica que la seva dona era molt religiosa, però que a ell li ha estat impossible creure. Em digué: «Algunes vegades l'he acompanyat a l'església, he escoltat el que dieu, però a mi se'm fa difícil creure-ho. Què més voldria jo...».

He recordat també altres trobades amb persones que es declaraven «atees», ben convençudes i amb una certa militància: que si la religió era «l'opi del poble»; que creava falses il·lusions perquè la gent esperés el cel i no es comprometés a transformar la terra; que si la religió projectava els nostres somnis i desitjos cap a Déu impedint-nos ser conscients de la nostra realitat; que creure en Déu era el gran obstacle per a la llibertat i el progrés de l'home i de la societat...

Sobretot em preocupa el motiu pel qual persones educades en el cristianisme han abandonat la fe.

També m'he trobat amb persones que, sense manifestarse creients, valoren, agraeixen i defensen les arrels cristianes del nostre poble i de la nostra cultura. S'adonen que un poble sense esperit [...] (extret del Full Parroquial).

He preguntat al meu ordinador què són això de les cookies. La paraula humana ha trobat en la tècnica la seva pròpia limitació. No sé si ho entès bé. Sé que es tracta d'un petit arxiu que es guarda per saber les preferències i altres informacions que es manifesten en les pàgines web. Fins ara, la paraula humana se l'enduia el vent. Ara se l'endú un computador. No desapareix. El món està ple d'una tecnologia que et diu el que has dit. I de vegades diu el que no has dit. Tenim la ment molt despullada. El ciutadà d'avui se sent medit, pesat i observat. Es tendeix a un pensament únic.

És curiós que no ens importa que Google i d'altres ho sàpiguen tot de nosaltres: el nostre color preferit, el destí de les vacances, el que mengem, les hores que dormim, les persones que odiem i estimem, les nostres malalties i fins i tot les nostres misèries: tot de nosaltres.

Aquest Gran germà vol saber tot això per treure diners de noaltres i controlar-nos. Déu Nostre Senyor, que va posar al nostre servei la Confessió i el seu Ajudant, el confessor, només desitjen omplir-nos de misericòrdia, d'amor i de llibertat. Però preferim la mirada del gran germà Google.

O potser, si ens ho repensem una mica, podríem canviar de parer.