«Al voltant dels cinquanta mires cap al final de la vida i cap al principi»

Torna a la literatura després de vint-i-un anys. Per què ha deixat passar tant temps?

La vida et porta per altres llocs i a vegades no ho atrapes tot. Per aquest llibre necessites tenir una perspectiva de la vida que abans no tenia.

És una fugida o un viatge introspectiu?

És un parèntesi, una pausa que connecta amb un desig universal que pot experimentar molta gent. Esborrar-te durant un temps de la vida de cada dia. I ho faig anant a estudiar francès a Aix-en-Provence. I també és un viatge cap a mi.

I un homenatge als pares.

És un agraïment a la seva generació, que ens van deixar la vida en un lloc molt millor de com ells la van trobar. I a les escapades de pocs dies que feien amb amics de Taradell. Se n'anaven a França i allà buscaven la llibertat. Això també alimenta la meva curiositat. Cinquanta anys després, hi vaig a buscar certa llibertat.

Necessitava agafar aire?

Al voltant dels cinquanta anys penses que perdràs els pares, que ha començat un procés, que hi haurà aquesta absència. I penses que ara és el moment.

Què l'atreia?

Descobrir paraules noves en altres llengües em dona un plaer com poques coses a la vida. He estiuejat tota la vida a Sant Antoni de Calonge i la connexió amb gent d'altres països ha estat un dels motors de la meva vida. Vaig ser de les primeres generacions que va estudiar anglès. I fins els 48 anys no aprenc francès. I embogeixo. Se m'obre un món. De música, de lectures, de pel·lícules. Com si obrís unes golfes.

I també l'ara i aquí.

No volia tenir pressa. Volia gaudir del present. Al voltant dels cinquanta mires cap al final de la vida i cap al principi. Com si estiguessis en un mirador privilegiat.

En el llibre diu que haver, no havia de fer res.

L'única obligació que tenia eren les tres hores i mitja de classe al dia. He jugat a la petanca sota el sol de la primavera de la Provença i m'he sentit la persona més feliç del món. També em va agafar per recórrer cementiris de petits pobles francesos. No tenia temps de fer tot el que volia fer. Portava un dietari i prenia notes dels nous amics o de les converses amb els pares. I la paradoxa és que d'allà, on vaig anar per a esborrar-me, n'he acabat fent un llibre on m'ensenyo més que mai.

Tampoc va deixar de ser periodista.

Quan era allà va haver-hi l'accident de Germanwings. Era a classe i a una companya de Düsseldorf li arriba la notícia. Vaig agafar el cotxe, hi vaig anar i vaig fer la primera crònica que feia un periodista català des d'allà.

A l'escola d'idiomes es creua amb vides d'arreu del món amb un objectiu: aprendre francès.

Els motius que ens hi havien portat eren absolutament diferents. Hi havia gent que no anava a esborrar-se de res, com una executiva d'una empresa japonesa que havia d'aprendre francès perquè l'enviaven al nord d'Àfrica. O en Jimmy, un assessor antiterrorista del govern nord-americà que necessitava el francès per a la formació antiterrorista. La Marina Rossell hi va anar després però no vam coincidir. I crec que no ens hagués agradat. Allà, amb una altra llengua i a un altre país, som una mica una altra persona.

De petit deia que volia ser gran. Ara què vol ser?

Ara estic molt bé. Els cinquanta anys et donen una perspectiva de la vida que m'agrada molt. El que em sap greu és que no es pugui prémer el botó de pausa.