El Ministeri d'Afers Estrangers ha fet una campanya per celebrar el Dia de la Llengua Espanyola el 23 d'abril perquè diuen que és quan va morir Miguel de Cervantes (en realitat va ser el 22). Mentrestant, Turisme de Barcelona per promocionar a les xarxes socials el Dia del Llibre només va citar autors que escriuen en castellà. Tots plegats potser s'han oblidat d'anar canviant el calendari i es pensen que encara som al 1926.
Aquell any Alfons XIII va signar un decret per promoure la celebració del llibre espanyol, però la data escollida no va ser el 23 d'abril sinó el 7 d'octubre, dia del naixement de Miguel de Cervantes. El país vivia en plena dictadura de Primo de Rivera i s'utilitzava qualsevol oportunitat per fomentar el nacionalisme espanyol. El règim va crear la celebració a partir de la proposta de Vicent Clavel Andrés, un editor valencià establert a Barcelona. Des del 1923 ell reclamava dedicar una jornada anual per promocionar el sector del llibre i va ser el primer de proposar que el dia escollit fos el natalici cervantí.
Però aleshores no es tractava de posar parades al carrer perquè cadascú comprés el que més goig li fes. El 1926, complint el decret reial, els ajuntaments espanyols havien de regalar llibres als ciutadans, cosa que no va acabar de tenir èxit perquè els pressupostos municipals eren escarransits (això per no parlar de l'alt índex d'analfabetisme que hi havia). En realitat aquell Día del Libro Español va ser poca cosa més que uns quants actes acadèmics i institucionals on es va glossar la vida de l'autor del Quixot.
El problema de l'octubre és que sol fer mal temps i la tardor no és gaire propícia a les celebracions. Per això es va buscar una data alternativa i el 1930 es va triar el 23 d'abril. Es va justificar dient que era el dia de la mort de Cervantes i també de Shakespeare. Res d'allò era exacte. Ara sabem que el manco de Lepanto va morir el 22 i que el pare de Romeu i Julieta sí que va traspassar el 23, però de l'antic calendari julià, perquè segons el nostre calendari actual hauria estat el 3 de maig. Ara bé, una cosa sí que era certa: el 23 d'abril era Sant Jordi, patró de tots els territoris de la Corona d'Aragó. Concretament a Catalunya se celebrava des del 1456.
Des d'aquells temps se celebrava al pati del Palau de la Generalitat la Fira dels Enamorats, on es venien flors. Sembla que la tradició de regalar una rosa va començar quan se n'oferien a les dones que assistien a la missa celebrada en honor del patró. El costum es va anar perdent sobretot després de la Guerra de Successió; però quan el 1914 Catalunya va poder tenir un mínim autogovern amb la creació de la Mancomunitat, la festa va ser recuperada.
No cal dir que quan el 1930 es va traslladar el Dia del Llibre a l'abril, la idea va ser molt ben rebuda a Catalunya. A més, era un moment de molta efervescència política, social i cultural. La dictadura de Primo de Rivera havia fracassat i el catalanisme i el republicanisme es reorganitzaven després d'anys de persecució. És fàcil imaginar la intensitat amb què es va viure el Sant Jordi del 1931, que arribava només nou dies després de la proclamació de la Segona República. Per al nou règim la cultura i l'educació eren el pal de paller de la transformació del país. Els ajuntaments republicans es van implicar molt en l'organització de la diada, sobretot procurant atendre la mainada, conscients que eren el futur d'allò que s'estava construint.
I sí, llavors Sant Jordi ja servia per vendre llibres. Les editorials van instaurar l'hàbit de presentar les seves novetats coincidint amb la festa. Però tot allò només va durar fins al 1936. Després de la guerra, la dictadura va convertir el 23 d'abril en el Día del Libro i només es parlava de Cervantes.
El Sant Jordi com es coneix actualment no va revifar fins a la Transició, enllaçant amb el que es feia durant la República, i ha arrelat a la societat catalana, cosa que no ha passat en altres punts malgrat els moviments institucionals d'abans i d'ara.
