Sant Jordi és com la vida: les coses bones són pels de sempre, i els pringats s'han de conformar amb les escorrialles. Està bé que sigui així, al cap i a la fi és una festa catalana, i Girona -segons Presidentorra- aglutina totes les virtuts del que seria la republiqueta. Per tant, la tarda de Sant Jordi està reservada per a les patums, i aquí entren no només llacistes com Presidentorra, sinó escriptors reconeguts com Fañanàs i Fonalleras, així com els germans Nadal, Rafel i Quim. Per ells és el capvespre, amb un sol benèvol i amb multituds passejant pel recinte de La Copa. A mi em toca signar llibres de 13.30 a 14.30, l'hora dels pringats. Ens trobem sota una cleca de sol que esquerda les pedres, la Mar Bosch i qui això signa, amb l'esperança que, més que venir a demanar-nos la signatura d'un llibre, algú vingui a portar-nos una cervesa fresca. Vana esperança, en l'hora llarga sota el sol no s'acosta cap ànima misericordiosa a donar-nos de beure, però sí que els signi el llibre. Ho hauria preferit al revés. Un apunt: a l'hora dels pringats hi ha també un senyor que fa de ventríloc, amb un drac a la falda. Assegut entre en Soler i la Bosch, de tant en tant ens delecta amb un brogit i amb frases com (posin veu rogallosa, com si fossin un drac amb el do de la paraula): «Què taaal, feliç Sant Jordi». Perquè es facin una idea de l'infern que hem passat: el drac (i el seu ventríloc) ha abandonat abans de l'hora prevista el seu lloc de guàrdia, tot i ser un animal acostumat a conviure amb foc i flames (el drac, no el ventríloc).

Potser és que la Mar Bosch i jo lluïm joves i amb aspecte saludable, i l'organització no s'ha volgut arriscar a posar algú amb l'aparença de Presidentorra a rebre el sol del migdia, no fos que el Palau Solterra es quedés sense inquilí i els balcons haguessin de lluir la pancarta, perdó, la bandera, a mitja asta. Això, per no esmentar que el temps esmerçat per augmentar-li la pensió, s'hauria revelat inútil si al cap de tan poc temps, l'home traspassa. No, millor no arriscar i mostrar-lo en públic a hores de temperatura suau, per més que el seu llibre-dietari es tituli Les hores greus.

En aquest primer Sant Jordi que m'ha tocat viure signant llibres, em sento com el míster Ripley de A ple sol, de Patricia Highsmith, quan el que esperava era sentir-me el Humbert Humbert de Lolita, amb tot de senyoretes fent cua davant de la meva parada. Res de res.

Observo amb sorpresa que les llibreries col·loquen Barretinas y estrellas -jo he vingut aquí a parlar del meu llibre- en l'apartat de «No ficció», quan si un llibre mereix més que cap altre figurar en el de «Ficció» és precisament un que parli del procés, la republiqueta i els catalans oprimits.

El recinte de La Copa es va omplint a mesura que avança la tarda, ves a saber si la gent s'ha llançat en massa a fer cas de les recomanacions de JuntsxLlegir o com es digui, que en les darreres hores ha instat els bons patriotes a consumir, no literatura sinó pàgines grogues, que ara que Telefónica ha deixat d'editar-les, és com es coneixen els llibres perpetrats per presos, fugats i altra fauna d'aquesta que pensa que fer pena als altres atorga talent. No ho sabré: els pringats ja fa hores que som a casa o treballant.