La història de la música catalana no seria la que és sense l'aportació de Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948), un dels primers artistes que es va atrevir a parlar de temes que, a finals dels seixanta i principis dels setanta, eren tabú com el feminisme, la sexualitat o l'ecologisme. Sempre servint-se de metàfores, que els censors mai van saber desxifrar, Riba va ser una de les figures claus de la utopia hippy i la revolució dels joves en aquells agitats anys en els quals molts es van atrevir a trencar el silenci imposat per una dictadura franquista que encara reprimia amb mà de ferro.

Cinc decàdes després del seu llançament, quina creu que ha estat la influència de Dioptria en la música catalana?

Penso que amb Dioptria el que es va aconseguir va ser portar el rock a Catalunya. Durant un temps aquí em deien el pare del rock en català, tot i que ara seria l'avi o el besavi. Aquesta va ser la pedra fundacional, tot i que la idea se la van quedar més tard la generació d'Els Pets i Sopa de Cabra. Fins aquell moment tot el que era cançó catalana s'havia fet a base d'arranjaments molt simples, amb flautes i guitarres. Nosaltres vam decidir posar-hi canya.

Per quin motiu l'àlbum està dividit en dues parts?

Penso que Dioptria es podria traduir com «tria entre dues opcions». Aquestes dues serien la societat petita burgesa i caduca, de la qual jo venia, i la segona seria la de la utopia hippy, més pròxima a la natura, amb els nudistes i el retorn a la vida més senzilla i autèntica.

Què va canviar exactament entre el primer i el segon?

Hi va haver una important transició entre el primer i el segon. El primer el vam enregistrar a principis del 69, encara que va sortir publicat a finals d'any. Però va ser l'estiu d'aquell mateix any quan vaig viatjar a Formentera, vaig provar els primers tripis, em vaig fer hippy i vaig adoptar la utopia. Per aquest motiu la segona part ja tira més cap a l'experimentació.

Mai va tenir por de ser censurat per la dictadura?

Estranyament mai vaig tenir problemes amb la censura, crec que perquè en Sisa, jo i alguns més, érem surrealistes i per tant els censors no ho entenien. Només s'hi fixaven quan les lletres eren més evidents, com les d'en Lluís Llach, que directament picava al crani de la dictadura. En canvi nosaltres ens en rèiem. Per això no vam tenir mai la sensació de perill.

Creu que en el món actual seria possible un moviment hippy i utòpic similar al que va tenir lloc en aquella època?

Més que moviment hippy, jo prefereixo parlar de la revolució dels joves. Va ser una autèntica revolució amb la qual els joves van prendre consciència de classe. Suposo que sí que seria possible avui dia, però cal tenir clar que el món ha canviat molt. Nosaltres només teníem una realitat per viure i avui dia cadascú en té dues, tres o més. La real, la virtual...

L'amor és avui dia més lliure que en aquells temps?

La idea de l'amor lliure d'aquella època va fracassar d'alguna manera. Està clar que l'amor entre dues persones és molt fort i crec que això no ha canviat gaire. Una altra cosa és l'amor més abstracte, més universal, pels altres. Però l'estructura social de l'amor, com a parella, segueix vigent. Durant molts anys vaig sostenir que seria millor una societat sense parella, en la qual cadascú tingués el seu propi niu. I encara crec que d'alguna manera aquesta estructura ha de canviar algun dia.

A més d'exercir de músic, també ha destacat en el món de les lletres. Recentment ha publicat Història de l'Univers (Males Herbes, 2021)...

Ja des de fa molts anys penso que nosaltres som terrestres, som Terra, i que per tant alguna funció tenim dins d'aquest ésser viu que és el planeta. De fet tinc un tema que diu «nosaltres som part integrant d'un organisme de la Terra, que igual que Urà, igual que Mart, igual que Júpiter o Venus pertany al clan privilegiat d'uns déus anomenats planetes». Com a individus ens reproduïm i tenim fills, però després com a espècia hem creat un altre fill, que és la màquina. D'una banda tenim ja els ciborgs, que són persones que volen ser màquines i de l'altra tenim la intel·ligència artificial, que el que es pretén és humanitzar-la. A partir d'aquí parlo una mica de com les màquines poden acabar influint en el futur de la humanitat.