27 de abril de 2021
27.04.2021
Diari de Girona

Els Oscars de l'anomalia i la tradició coronen «Nomadland»

En un any marcat per la pandèmia, la pel·lícula de Chloé Zhao travessa la seva última frontera L'ànsia pel retorn a la normalitat i el clam per la justícia racial bateguen en la festa de l'Acadèmia

26.04.2021 | 23:22

«Quan entra en crisi allò que dona sentit a la teva existència i t'atorga la teva identitat mateixa què et queda?» La reflexió la feia en una entrevista en aquestes pàgines amb Nando Salvà, Chloé Zhao a propòsit de Nomadland.

És, no obstant això, una que ve de meravella per resumir algunes de les preguntes que es plantegen després dels Oscars d'aquest diumenge, una edició tan anòmala com fidel a tradicions. Precisament s'hi va creuar la seva última frontera en coronar-se com a millor pel·lícula el western líric contemporani de Chloé Zhao, un bell i humanista retrat dels transhumants forçosos que revelen el revers amarg del mal anomenat somni americà, aquest que treu el malson a la superfície quan es colpegen els febles fonaments de justícia social de la construcció capitalista.

Perquè, què dona sentit als Oscars? Quina és la seva identitat? Són preguntes impossibles de respondre categòricament des de fa temps però han cobrat nova dimensió en els últims anys. I ho fan conforme l'Acadèmia de Hollywood tracta de posar-se al dia amb les realitats diverses d'un cinema que davant i darrere de les càmeres fa miques el control ferri que durant dècades han exercit la indústria, l'home blanc i aquesta acadèmia per imposar una idea anacrònica de Hollywood, els seus projectes i històries, creadors i protagonistes, com a epicentre de l'univers del cinema.

Són també preguntes a les quals la pandèmia, amb més d'un any de confinament i distàncies de seguretat, amb màscaretes i cinemes tancats i amb l'streaming com a taula de salvació, ha donat renovada vigència, subratllant una realitat anterior a la irrupció de la covid-19 en la qual ja tenien cada vegada més pes l'atomització de l'atenció i la diversificació de continguts.
 

Les dicotomies de l'acadèmia

Les respostes que dona l'acadèmia són confuses. Perquè en aquests Oscars que anhelaven el retorn a la normalitat, la gala i els vots, amb una barreja d'heterodòxia i ortodòxia, han quedat una altra vegada atrapades en les seves dicotomies. Netflix pot haver estat l'estudi més guardonat, amb set de les 36 estatuetes a les quals optava, incloent-ne dues per a La madre del blues i dues per a Mank, així com la de documental per a Lo que el pulpo me enseñó i dos dels curts, però ha estat un estudi tradicional que Disney va comprar fa dos anys, Searchlight, el gran triomfador.

El de Nomadland és el seu quart Oscar a millor pel·lícula en vuit anys i encara que aquesta vegada i per la pandèmia ha necessitat en bona part de les plataformes per fer arribar el treball als espectadors, la seva estructura de fons no canvia.

I la pel·lícula, a més, ha permès a Zhao ampliar a dues l'encara paupèrrim palmarès de dones directores premiades en els Oscars en els seus 93 anys d'història i a Frances McDormand sumar la seva tercera estatueta com a actriu i la primera com a productora.

Diversitat racial

En unes nominacions històricament diverses, i en alguns dels premis, els Oscars també han enviat senyals contradictoris. Van banyar en or Daniel Kaluuya com a actor de repartiment a Judas and the Black Messiah i van permetre celebrar a Youn Yuh-Jung com la primera actriu sud-coreana i segona asiàtica amb un Oscar interpretatiu pel seu treball de repartiment a Minari, donant de pas als qui van veure una gala tan experimental com llarga, rara i irregular, l'oportunitat de gaudir de la frescor i la desimboltura d'una septuagenària que ha sabut fer or del seu moment de glòria a Hollywood.

En el premi que tothom donava per descomptat, l'Oscar pòstum a Chadwick Boseman que els productors de la gala semblaven anticipar quan van alterar l'ordre de lliurament de les últimes cinc dècades deixant el guardó com a colofó, es va viure en canvi l'anticlímax definitiu.

El premi va ser per a Anthony Hopkins per El padre, reconeixement sense res a objectar i sí molt a celebrar en el cinematogràfic però que era inevitable que es llegís sota un altre prisma, el racial, sota el qual l'acadèmia surt pitjor parada.

Amb Hopkins absent i un final xocantment abrupte després de tres hores i 16 minuts de gala, queda surant un regust estrany per aquesta decisió, més si cap en una gala on el clam per la justícia racial va bategar en diversos discursos i intervencions. Perquè es va parlar de l'assassinat de George Floyd i de la condemna del policia blanc que el va assassinar, del vídeo d'aquesta trobada fatal, de morts de negres a les mans de la policia, de la por de les mares negres pels seus fills sense que importi si tenen fama, de la feina que queda per fer i també de la idea que un dia «serà simplement normal», i no una fita, veure més dones de minories trencant barreres als Oscars.

Només el pas del temps assentarà aquests Oscars en el seu lloc en la història i depurarà què queda en el record, però té reservat espai segur el moment anòmal en què han arribat.

I almenys en la immediatesa ressona també amb força l'ànsia de tants, incloent l'acadèmia, per declarar el seu amor al cinema en el seu espai i format històric i reconstruir aquesta relació ara tocada, un anhel que va expressar millor que ningú McDormand.

«Si us plau, vegin la nostra pel·lícula en la major pantalla possible -va implorar-, i un dia molt, molt aviat, portin a tothom a qui coneguin a un cinema i, espatlla a espatlla en aquest espai fosc, vegin totes les pel·lícules».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona

 
 

L'últim El més llegit