Com a Caballero, era descendent de cellerers de Jerez, mentre que els Bonald, francesos i aristòcrates, van tenir el seu moment de glòria en altres èpoques, malgrat que en aquesta hagin cultivat un liberalisme polític més posat al dia. José Manuel Caballero Bonald, un dels grans poetes (i narradors) dels 50, premi Cervantes 2012, va morir ahir als 94 anys a Madrid. El 2017 va assumir la seva herència amb un irònic determinisme en què l'elegància no estava renyida amb la indignació. Sí, els indignats del 15-M es van identificar en els versos agres d'un dels seus últims poemaris, Manual de infractores.

I és que podia tenir aspecte de cavaller (en minúscula) de la mà al pit o de marquès de Bradomín i podia ser que les cames ja no li responguessin com abans, però el seu cap estava agilíssim, amb una força juvenil que no va aplacar aquest petit i maliciós dimoni interior que li permetia contemplar els seus semblants sense els embuts de les convencions socials.

L'edat, a Pepe Caballero, no semblava haver-li temperat la ploma. Implacable era de jove i encara ho seguia sent. Una prova va ser l'aparició d'Examen de ingenios (Seix Barral), gairebé un centenar de retrats on passava revista amb la seva prosa guarnida però sense massatges innecessaris a un bon grapat d'escriptors i artistes. Bona part ja no hi eren per respondre-li o ofendre's, perquè havia prescindit d'autors de generacions posteriors a la seva. Privilegis d'haver sobreviscut, de ser l'últim guàrdia de les històries.

Però no tot en el llibre és repassar els seus contemporanis, Caballero era un hàbil crític i tenia en molta estima autors com Octavio Paz, Francisco Brines i José Agustín Goytisolo -«el que més vaig estimar però no el que més vaig valorar»-, per posar només tres exemples. També intentava ser equitatiu: tot i que el retrat de Camilo José Cela, de qui va ser secretari molts anys a la revista Papeles de Son Armadans, sigui demolidor no negava al Nobel la seva disposició a les «convivències bondadoses». Però no temia les enemistats. «A aquestes altures de la meva biografia tot això no m'importa gens. O sigui, que escric el que penso i punt», assegurava des del seu domicili madrileny.