Greta Van Fleet han arribat a dir que la seva influència més notòria han estat The Beatles. No obstant, tots sabem que no és cert: no només perquè el seu guitarrista Jake Kizska, ha hagut d’admetre que ha analitzat fins a defallir, l’estil de Jimmy Page, sinó perquè aquest nou disc els delata més que mai.

GVF va arribar a venir a Barcelona la tardor de 2019, amb un directe decent per l’edat dels seus executors. Demostraven un bon treball instrumental en directe, però uns solos de guitarra massa llargs i una excessiva còpia del més pur estil de Robert Plant (moviments, ús de micròfon, roba,...) van fer que els que hi vam acudir ens quedéssim amb un sabor agredolç.

L’intent de ser els nous Led Zeppelin sempre va ser molt agosarat però el públic i el propi Robert Plant, tot reconeixent que sonaven com Zeppelin I, han comprat el producte. Per tant, han aconseguir assentar aquest concepte en una gran proporció de la gent que els escolta.

Van decidir apostar per aquesta línia i, efectivament, fou cert amb els seus anteriors treballs, “Anthem of the Peaceful Army” i “From the Fires” el seu logo i les seves portades d’estil plenament 70’s; i haurà de ser cert en un futur ja que no poden canviar excessivament el seu estil, ja que el públic que els escolta els hi ha generat un problema molt evident dient són els nous Led. Això els passarà factura; lleument en aquest darrer disc, però es comença a notar.

El nou disc decep una mica i passa el que ocorre sempre, que un cop arribes a dalt amb un bon disc o dos, arriba la davallada, major o menor depenent dels casos. En aquest cas sortosament menor, però en definitiva un descens.

The Battle of Garden’s Gate manté la línia de rock-hard rock clàssic dels 70’s. Però conté tres elements massa repetitius que salten massa a la vista: la primera,  l’excés vocal de Josh que estira massa les síl·labes, cridant en excés, amb una mancança de melodies que no es donava als anteriors treballs; en segon terme, la repetició d’alguns acords o lick a la guitarra, que et fa pensar que allò els hi has sentit tocar abans, calcat; i el tercer problema, els riffs i solos a l’estil Jimmy Page, que demostren la gran influència d’aquest sobre en Jake, i que arriben al punt de que diguis: no calia, no ho toquis així. Per tant, en conclusió, hi ha massa Page i massa Plant.

Si entrem a mirar els temes del disc, hem de parlar del seu inici. Heat Above és un bon tema, potser amb un excés vocal de crits, però és molt compacte, utilitza teclats, cosa que no havien fet massa abans. Té moments que recorden Tom Petty i no tan altres clàssics del rock. No és una mala opció per iniciar aquest disc.

Broken Bells és el tercer tall i és meravellosa; té un inici molt influenciat per Stairway to heaven, que va venint i tornant; i una part instrumental a la tornada, amb cordes, molt aconseguida. Potser el gran error és fer un solo molt influenciat per l’obra mestra de Zeppelin, que fins i tot té notes digitades de forma calcada a Page; però són hàbils i utilitzen un pedal Wah per dissimular-ho.

Built by Nations s’inicia amb un riff escandalosament Page. Massa. Després se’n van a una seqüència d’acords calcada gairebé a Age of Man del seu anterior àlbum. Caravel també segueix el mateix patró.

A The Barbarians no està malament; potser és una de les que més ha evolucionat sense perdre l’essència GVF. És un tema on tornem a escoltar molt dels grans clàssics (Cream, Zeppelin, The Who), però és més propi d’ells, almenys és la impressió que dóna.

Stardust Chords, simplement, és l’exemple del disc: novament un solo a l’estil Page i novament veu a l’estil Plant. No aporta massa res, a l’igual que Tears of Rain, amb un inici prescindible.

La resta de temes passen per ser més comercials o escoltables, com My way, soon o Light my Love, que també calien per intentar arribar a més públic.

Finalment trobem dos temes que fan que pensis que has aterrat a l’atmosfera de Zeppelin III: Trip de Light Fantastic ens apropa molt als temes acústics d’aquell àlbum; i la intro de The Weight of Dreams, recorda massa la digitació de Immigrant Song,; i aquí tornen a ser hàbils perquè no es noti tant, utilitzant una guitarra sense drive.

En definitiva un disc que no només està influenciat sinó que copia en excés a Led Zeppelin, sobretot en la guitarra i en la veu, i amb una secció rítmica de bateria i el baix compacta i clara, però molt lluny de la sonoritat i delicadesa de Bonham-Jones. Potser han volgut ser massa ells. I ho han fet a propòsit, sense que això sembli ser un problema per al públic o la crítica.

Encara tenen tota la seva carrera musical per davant, però sincerament esperem que pel bé del rock segueixin fent composicions almenys com aquesta, encara que tinguin massa de la banda de rock més gran de tots els temps.