S’havia retirat dels escenaris i estudis de gravació l’estiu del 2019, finalitzant així una carrera iniciada a finals dels 60. El seu últim concert va ser el 2017 a la ciutat de Catània, i el seu últim disc va aparèixer l’agost del 2019, un cop anunciada la seva retirada.
Va prendre aquesta decisió, pel que sembla, degut a qüestions de salut, una malaltia de la qual havien circulat més rumors que certeses i contra la qual no ha pogut lluitar més: l’Alzheimer.
Franco Battiato, un dels cantautors més representatius de la música italiana, va morir ahir als 76 anys al seu domicili de Milo, a Sicília, segons van revelar els seus familiars i va piular a través de Twitter el seu amic, el jesuïta i periodista Antonio Spadaro.
Nascut a la localitat siciliana de Riposto el 1945, Battiato es va caracteritzar per un clar vessant humanista i pel rebuig gairebé radical al component social de l’estrellat artístic. Sense viure reclòs, sí que va portar una existència tranquil·la fora dels focus mediàtics. Musicalment sempre inquiet, va passar de la balada pop als arranjaments del rock progressiu dels anys 70, del cançoner existencialista a la influència de la música ètnica.
Convertit en icona de la música popular italiana, Battiato va arribar a representar al seu país al festival d’Eurovisión del 1984, que es va celebrar a Luxemburg, aconseguint la cinquena posició amb un tema cantat amb Alice, I treni de Tozeur. Als anys 90 va passar també a la pintura, tot i que utilitzant el pseudònim de Suphan Barzani, i va produir diversos discos de música clàssica. També va publicar discos cantats en castellà, com el doble Battiato collection: 29 temas en español. El 2003 va debutar com a director amb el film Perduto amor i com a actor va interpretar al pare de la protagonista de Padre.
