Un home que era conegut només al seu poble. Un poble no molt lluny del Mar Gran, com s’anomenava, aleshores -fa dos mil anys- el mar Mediterrani. Era un poble amb pocs boscos i més arbres familiars, figueres i vinyes protegides per una mitja paret rocosa.
Era un home jove, amb l’edat de casament normal en aquell temps. De dinou-vint anys, amb el tors musculat i uns braços torrats pel sol. Era un professional, un artesà, que vol dir que deixa la feina acabada i ben feta. Però tenia un món interior que es vessava en el seu taller com una pregària. Se li endevinava que tot ell estava íntimament enlluernat per un amor profund que se li traduïa, al llarg del dia, amb una naturalitat plena de tendresa.
Estimava la seva esposa apassionadament. Ell li dedicava la vida. Ell assumia els objectius de Maria. Estimava en ella tota la seva vocació humana i divina. Ell estimava el seu rostre i les seves mans, la seva veu, el seu somriure que venia de lluny, i estimava la seva virginitat. Era un amor matrimonial radical, que li havia costat sofriment, però era un amor d’una generositat inaudita perquè ell, a través de les circumstàncies, estimava la persona. Aquest era el seu secret. Aquest era el seu missatge. Admet totes les variants. Però estimar no és estar satisfet. És donar-se del tot.
La donació de Josep és una entrega personal, disposada a secundar la vocació divina de la Mare de Déu. El goig i la tendresa són el fruit de l’entrega. Tot aquest humanisme estava xop de pregària. El Nen era el centre de l’entrega. Estimar com Déu ens ha estimat. Projectar aquesta realitat en un món com el nostre. Sembrar el món de generositat és el gran missatge de la fe en una cultura que ha desnaturalitzat l’amor, començant pel mateix nom que no se sap explicar, de tan fàcil que és: estimar la persona. «Com Ell ens ha estimat».
