La coral Veus Alegres, de Sant Hilari, celebra aquest any el 75 aniversari, i per commemorar l’efemèride, actua demà passat al Palau de la Música. Josep Maria Bonvehí és el seu president des de 1997
Veus Alegres? És que avui en dia hi ha motius d’alegries?
Sí que n’hi ha. I més nosaltres, que precisament som un grup molt alegre. Fixi’s que el primer nom de la coral va ser Nois Alegres! Però als anys vuitanta hi van començar a entrar dones...
Això sol portar més alegria.
Exactament (riallada) Però a banda d’això, va arribar el punt que ja hi havia més dones que home,s i allò de Nois Alegres no lligava gaire. Va, canviar a Veus Alegres, que inclou tot.
Això sí que és llenguatge inclusiu.
Sí senyor. I sense article.
S’ho agafen realment amb alegria, això de cantar?
Amb molta alegria. Això ens diferencia d’altres corals, som pràcticament una família. Celebrem cada actuació, cada sortida, cada assaig...
Amb pandèmia i tot?
Durant la pandèmia no hem parat de treballar. Assajos individuals a casa, assajos telemàtics per grups... Hem mantingut viva la flama. Segurament el projecte de celebrar els 75 anys ens ha ajudat a tirar endavant malgrat les dificultats.
Es pot cantar bé, amb mascareta?
Sí, fins i tot sona bé. És emprenyador, però el so és bo.
A veure si han descobert una nova forma de cantar, com el que toca la trompeta amb sordina.
Hem comprat expressament mascaretes que serveixen per cantar
Vostè canta a la dutxa?
No. I a casa, ben poc. Jo disfruto cantant amb els altres. Cantant sol, sóc un desastre, però escoltant els altres, un millora. Bé, i tenint un bon director com el nostre
Alguna vegada ha hagut de dir «No serveixes per això, busca’t una altra afició»?
D’aquesta manera, no. Normalment, qui no serveix, se n’adona ell mateix. Hem tingut de tot. També gent que no s’integra, a vegades els motius no són musicals.
Qui canta, el seu mal espanta?
Sens dubte. I els beneficis que aporta a la salut, són molt importants. No només a nivell anímic, també físic. Els metges recomanen cantar. I en coral, millor.
Per la companyia?
Perquè els cors es sincronitzen, les pulsacions poen baixar i pujar plegades. El mateix passa a les orquestres. El súmmum és quan en un concert es sincronitzen els cors de la coral, de l’orquestra i del públic. Això ens va passar una vegada en un concert a Girona (...)
S’està emocionant?
Sí, quan ho recordo m’emociono.
Ha fet mai un gall?
Sempre se’n fa algun.
I què fa un, quan s’hi troba?
Escoltar els altres i callar tu. Igual que quan no recordes la lletra.
A vegades passa que en lloc de dir «segadors» diuen «segadores».
Durant uns anys, cantàvem cançons que comentaven l’actualitat en clau satírica. Criticàvem l’alcalde, el president del govern...
No els fotien canya, després?
Un any l’ajuntament ens va censurar.
Com va començar a la coral?
Ja fa vint-i-set anys. Com que treballava fora del poble, vaig creure que era una bona manera d’estar en contacte amb la gent. I m’hi vaig quedar.
S’han creat parelles, entre cançó i cançó?
No en recordo cap.
M’acaba de destrossar un mite, jo pensava que la música ajudava...
Ara hi ha parelles a la coral, però ja van arribar fetes. El que costa més és trobar homes.
Això no passa només a les corals, és que ja quasi no queden homes de debò.
(Riu) No sé per què. Els avantatges de cantar en una coral són molts.
Potser ara que se sap que hi ha tantes dones, començaran a venir homes...
Ha, ha, tant de bo.
Es valora prou a Catalunya la música coral?
Hi ha moltes corals i de molts tipus. En una coral no hi ha diferències econòmiques, ni socials ni polítiques. Gent que ve al poble, s’hi apunta per integrar-se.
