És una autoritat en mètodes d’escriptura. La filòloga Silvia Adela Kohan va crear al 1975 a la Universitat de Buenos Aires el mític grup Grafein tutelat per l’escriptor i crític literari Noé Jitrik. Després de publicar les millors Guías + del escritor a Alba Editorial, l’autora sosté que llegir és el millor taller d’escriptura i proposa a Aprende de los maestros fixar-se en cinquanta genis de la literatura, amb il·lustratius exemples. A més, l’autora va col·laborar al Diari de Girona a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta.
S’escriu més que es llegeix?
Durant la pandèmia s’ha escrit i s’ha llegit més. De fet, es van obrir noves i boniques llibreries a Barcelona i diuen que aquest Sant Jordi es va vendre més que l’any passat.
L’altre dia vaig fer un càlcul sobre quants llibres pot llegir una persona al llarg de la seva vida. Amb una mitjana d’un llibre a la setmana, durant 40 anys surten uns 2.100. Què li sembla?
No ho havia pensat, però em semblen pocs.
L’escriptor neix o es fa?
Diria que ni neix ni es fa. Dir que un escriu des de nen o que d’adolescent portava un diari, no és una garantia d’haver nascut escriptor, sinó una activitat comuna a aquestes edats. Molts dels millors escriptors van descobrir la seva necessitat urgent d’escriure als 30, als 40 i més… El cas de Saramago o de Murakami, entre d’altres, és il·lustratiu.
Convida el lector que li enviï els seus exercicis d’imitació. Què tal l’experiència?
Molt productiva. Realment «copiar» és un dels millors mètodes per dominar l’ofici d’escriptora o escriptor.
Aprende de los maestros és una guia d’autoaprenentatge basat en 50 genis de la literatura. Quants «mestres» s’ha deixat fora?
Vaig triar els que em van provocar ganes d’escriure, els que em van semblar més útils en els diferents plans de l’escriptura i els que constituïssin un bon conjunt, fins i tot per als que no escriuen i desitgen conèixer els estils. Vaig intentar incloure’ls tots, però vaig haver de deixar-ne fora molts.
El primer de la llista és Txékhov.
Perquè és el millor cronista de la quotidianitat i un psicòleg de les passions alienes, només desitjava narrar el que passava al seu voltant, i perquè La dama del perrito em sembla un conte perfecte en el qual les vides fracassades dels seus protagonistes ens commouen.
Sobre els inicis, s’ha superat el: «En un lugar de La Mancha de cuyo nombre...»?
Aquests són inicis memorables, i n’hi ha més. El d’Anna Karenina de Lev Tolstoi: «Todas las familias felices se parecen; cada familia infeliz es infeliz a su manera». El d’El proceso de Franz Kafka: «Alguien debió de haber calumniado a Josef K., porque sin haber hecho nada malo, una mañana fue detenido». El de Rayuela de Julio Cortázar: «¿Encontraría a La Maga?». El de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo».
El millor final?El d’Ensayo sobre la ceguera de José Saramago: «Ahora me toca a mí, pensó. El miedo súbito le hizo bajar los ojos. La ciudad aún estaba allí».
De tots els «mestres» destaca els seus èxits, però no els punts febles.
Punts febles en tenim tots, però no tots som genis de la literatura.
Noé Jitrik a la Historia Crítica de la Literatura Argentina advoca per la memòria com a gran espai de l’escriptura.
Tot el que digui Noé Jitrik serà per mi una gran veritat. Va ser el meu millor mestre a la universitat, gràcies a ell i amb ell vam crear el mètode de «Taller de escritura y la consigna», que després de publicar un llibre vaig portar a Espanya, especialment a Madrid i Catalunya, i vaig formar a molts que avui són escriptors a tot el país. Quant a la memòria com a gran espai per a l’escriptura, dic com Siri Husdvedt: «Es tracta de treballar amb la invenció com si es tractés de records». Sí, penso que la memòria és una gran pedrera. De totes maneres, és traïdora, un recorda el que el va marcar emocionalment; i amb tot, els fets viscuts mai són exactament com un els recorda, per això vaig dedicar un dels meus llibres a l’autoficció (barreja ideal d’autobiografia i ficció).
És més atractiva la novel·la d’autoficció que la de ficció?
Depèn. No són absolutes les fronteres entre ficció i autoficció. En realitat, tot el que escrivim és autobiogràfic, ja sigui una nota de la compra, una novel·la de ciència-ficció o un mail. En qualsevol cas, cal sentir-se lliure per escriure i enfrontar-nos a veritats de totes les classes. Si escrivim amb franquesa, resultarà esclaridor tant per al lector com per a nosaltres mateixos.
Un poeta que menteix és un impostor?
No hi ha major veritat que la mentida poètica. Diu molt amb molt poc. És el poder de la metàfora i de la imatge.
Va escriure sobre els 65 errors més freqüents de l’escriptor. Els tres més incorregibles?
Una bona història deixa de ser-ho si no està ben narrada, amb el llenguatge precís i la millor construcció. Aleshores, el que em sembla més difícil és poder crear un univers propi, narrar en lloc d’explicar, dir una cosa diferent i crear una atmosfera particular.
Pot revelar el secret professional sobre la consulta d’algun escriptor mediàtic?
Sé d’alguns que contracten amics meus escriptors per escriure els llibres d’èxit, un és un best-seller de Barcelona.
Ara que les xarxes estan en decadència, s’escriu més però pitjor que mai?
Hi ha de tot. Però com a mínim l’escriptura ja no li és aliena a la gent.
No sé com acabar l’entrevista…
Actualment, imparteixo tallers d’escriptura per Zoom i presencials amb el lema «Nada está escrito» amb Francesc Miralles, i sempre tenim llistes d’espera i tinc un taller per Zoom d’«Escritura emocional» per a l’autoconeixement, un dissabte al mes. Últimament, em dona molt plaer l’escriptura terapèutica, i cada vegada aprofundeixo més en aquest aspecte, els psicòlegs l’apliquen a la consulta amb excel·lents resultats. L’escriptura és guaridora, està comprovat.
