El seu disc anterior, ‘Fans del sol’ (2019), va remoure les aigües de la música festiva amb les seves salves electròniques i les pistes llatines, traient punta a la lírica filosoficocontemplativa de Josep Montero. Aposta que Oques Grasses corregeixen i augmenten ara a ‘A tope amb la vida’, àlbum publicat divendres passat amb el qual, segons diuen, no pretenen trencar cap cànon, si bé admeten que «mola ensenyar que es poden fer les coses d’una altra manera».

S’han convertit en el grup de referència d’aquesta escena propensa al ball i al bot col·lectiu, com il·lustra l’allau de concerts i festivals que li ve a sobre: Canet Rock, Acampada Jove, Sons del Món, Portalblau, Porta Ferrada... i l’Estadi Olímpic (Share Festival, 31 de juliol). Però miren de transcendir el llenguatge comú del guirigall de matinada. «A altes hores volem ballar i saltar, però ens agrada que el públic ho faci emocionant-se», explica Montero, cantant, guitarrista i compositor. Un filòsof s’amaga darrere de la gresca i la patxanga? «Més aviat un tio que fuma porros a Muntanyola», concedeix el portaveu del grup d’Osona.

El disc més modern

Ja ens va dir una vegada que el nom del septet, Oques Grasses, potser un xic ridícul, li agradava perquè no creava gaires expectatives, i una cosa semblant podríem pensar del títol del disc, ‘A tope amb la vida’. «Una frase que hem dit molt durant aquest any. M’agrada perquè està una mica passada de moda», assenyala, afirmació que contrasta amb la seva percepció de com sona l’àlbum. «Aquest és potser el disc en el qual ens hem situat més a prop de la moda i del modern».

I què significa això? «En la música comercial, sonar molt bé, molt nítid, apreciant cada detall», reflexiona. Tendència que ja van tendir a fer seva a ‘Fans del sol’, diu, i que ara redoblen. «Aquí hem dissimulat menys amb l’electrònica, que abans ens feia por», confessa. També llavors van quedar curts, considera, en els seus coquetejos amb el reggaeton, que es respiren a ‘Lakilove’ o ‘Bye bye’. «Hem volgut anar al límit, a veure com de reggaeton podíem arribar a ser». Però aquestes influències els arriben per carrils excèntrics: «ens venen de veure la sèrie ‘Narcos’, amb les cançons colombianes dels 80», revela Montero, admirador d’«aquestes músiques alegres en les quals t’expliquen que van matar el seu pare enmig de l’avinguda».

Una altra classe de festa

Oques Grasses marquen distàncies, sense citar-los, amb els grups amb què solen compartir cartell en el circuit. «La música catalana festiva no ens genera gaire admiració», admet sense embuts Josep Montero, més interessat en «els grups de fora que aconsegueixen transmetre la festa sense el bombo a negres, ‘tutxin-tutxin’, perquè la gent salti». ¿Grups com uns Crystal Fighters? «O Stromae, o Edward Sharpe, o Andrew Bird...», afegeix. Durant tota aquesta entrevista, Montero ha estat acompanyat del baixista Guillem Realp, que pren ara la paraula per lamentar que «a Catalunya, quan un artista despunta sembla que tothom hagi de fer el mateix».

El seu mètode ha resultat afortunat, i el grup es veurà remuntant aquest estiu després de les aturades de l’última temporada. Cites amb aforaments restringits amb l’excepció de Canet Rock, que planeja reunir multituds via test d’antígens. El grup espera que aquesta iniciativa «serveixi per demostrar que podem tornar a tocar d’una manera normal, i no actuar dues vegades i cobrant menys».