Elena Carmona s’ha incorporat aquest mes de maig a la direcció del Teatre Municipal. Des d’aleshores, s’està reunint amb professionals i entitats per a articular un nou equipament que respongui a les necessitats actuals de la ciutat.
Fa un mes va aterrar a Girona. En quin estat de salut es va trobar el Teatre Municipal?
Era un teatre que funcionava però que estava molt orientat a l’exhibició d’espectacles, i a la vegada, al meu entendre, faltava una diversificació de públics, que serà una de les meves apostes.
Quin rol ha de jugar el nou Teatre Municipal?
El repte és poder fer un projecte de ciutat que tingui més incidència en la vida dels gironins i gironines.
A través, per exemple, dels barris?
Tinc una voluntat i un desig que el teatre pugui sortir del teatre, però vull fer-ho en col·laboració amb qui ja està treballant als barris. Vull treballar en barris on no arriba la cultura i en espais que necessiten ser resignificats. Potser no tens 300 persones i en tens 50, però la capacitat de generar un impacte és molt més poderosa.
De fet, ja està treballant sobre el terreny.
M’estic reunit amb artistes, companyies i entitats i professionals que tenen un projecte a Girona tant en l’àmbit de les arts escèniques com en l’educació, els vincles amb el territori, projectes de mediació o organització de festivals per a detectar com es poden generar complicitats i poder entendre des de la realitat les mancances i les necessitats.
Quin pols ha palpat?
He pogut veure persones i professionals amb moltes ganes de col·laborar i de que passin coses.
Serà, doncs, una solució personalitzada a les inquietuds tant d’artistes com de la ciutadania.
Hauria de ser-ho. I mica en mica anar introduint un altre tipus de treballs i espectacles que encara no són demandes perquè no es coneixen. I alhora entendre que, si vull una programació dirigida a joves, caldrà un exercici de codisseny, treballar-la amb ells i que es pugui implementar de manera col·laborativa. El projecte ha de tenir en compte la ciutat, perquè sinó no té sentit.
La idea del seu projecte també passa per un treball en xarxa amb diversos equipaments gironins.
Ara és un moment interessant perquè hi ha hagut relleus en la direcció del Bòlit Centre d’Art Contemporani i de l’Auditori, i hi ha una idea compartida de treball més transversal i d’una mirada en clau de territori. Hi ha un interès conjunt en una participació cultural i en aconseguir que el públic transiti d’un espai a un altre, així com també en establir sinergies entre les programacions dels equipaments, que es faran visibles de cara al 2022 i al 2023.
Encara hi ha la percepció que anar al teatre és classista?
Encara tenim la concepció del teatre del segle XIX. Un teatre hauria de ser molt més que un mer exhibidor d’espectacles. I com a teatre podem decidir si només treballem amb productes o si ho fem amb altres parts d’aquesta cadena de valor.
Com per exemple?
Els artistes, les eines o els processos de creació i d’investigació. Crec que un àmbit d’arts escèniques ha de treballar amb totes les parts de la cadena, i això et fa pensar en altres dispositius de trobada entre el públic i el fet escènic, com sortir del teatre per a presentar converses entre artistes, on es parli dels conceptes que hi ha darrera l’espectacle.
Podrem veure noves disciplines al Teatre Municipal?
La meva és una aposta per un teatre contemporani amb text, dansa i arts vives. I a poc a poc, anar introduint nous llenguatges que fora de Temporada Alta no han trepitjat mai el teatre. Però ho farem d’una manera tímida, perquè s’han de crear nous contextos perquè aquestes noves maneres puguin arribar a la ciutadania. Mantindrem el que ja es feia fins ara i alhora apostarem per la presència del cos i per la hibridació de llenguatges, perquè ens acosta a nous públics que es puguin sentir atrets per una proposta amb altres estètiques.
Quin tipus de treballs vol portar?
Espectacles de qualitat. També vull apostar per companyies catalanes i espectacles de recent creació. Alhora, vull recuperar treballs que considero que haurien d’haver passat per la ciutat de Girona, sense oblidar les companyies d’arreu de l’Estat i més endavant, companyies internacionals.
I a nivell de coproduccions?
Hi estem treballant, però el pressupost és molt ajustat i en aquests moments no ens permet coproduir. És un camí que s’ha d’anar treballant. De moment, però, podrem fer alguna coproducció petita d’àmbit local.
Quins són els reptes del teatre postpandèmia?
Hem d’estar molt atents a com està la gent per a entendre
com podem crear una oferta accessible i interessant i, d’aquesta manera, anar en sintonia amb el que la ciutadania necessita. Hem d’evolucionar i arriscar-nos.
