Poques pel·lícules arrasen tan rotundament en un festival de cinema com ho ha fet a Màlaga El ventre del mar, d’Agustí Villaronga. Es premia un mestre iconoclasta, radical i arriscat, profundament personal, i una pel·lícula en què experimenta de nou amb el llenguatge cinematogràfic per a parlar de la immigració.
Què significa aquest reconeixement en aquest moment?
És un festival on hi ha sang molt jove i jo estic com en un moment de retirada, a punt de jubilar-me. Però em sento molt identificat amb aquest esperit gairebé juvenil a l’hora de fer cinema. La pel·lícula està feta des de l’òptica d’una opera prima, com si tornés a començar, perquè l’he fet amb molta llibertat. A més, molts dels responsables també debutaven, així que té l’esperit intrèpid de la primera vegada.
El palmarès ha apostat pel cinema més heterodox. Com valora que es guardonin pel·lícules lluny del cinema convencional?
Al principi crec que Màlaga era un festival molt popular, però ha anat obrint el ventall i s’ha convertit en un referent a l’hora de descobrir nous talents i premiar un cinema diferent, menys industrial, més cultural… No sé quina paraula utilitzar, perquè qualsevol que digui quedarà malament.
Més autoral?
No m’agrada aquesta paraula, però sí. Crec que és bo per al propi festival, perquè està creixent i es pot consolidar com a referent a nivell de parla hispana. Hi havia molt bons films llatinoamericans.
En els últims anys, el Festival de Màlaga s’ha convertit gairebé en el Festival de cinema català.
És cert, totes les pel·lícules que guanyen són catalanes. Jo crec que la gent de la cultura no té tants prejudicis si la pel·lícula està parlada en una altra llengua del territori, com és en aquest cas.
La pel·lícula va sorgir en plena pandèmia.
Va ser un miracle que s’aixequés tan ràpid. Els productors van creure en el projecte i el van posar en marxa de seguida, però era una aposta arriscada, es va haver de fer amb mitjans molt limitats, amb molt d’entusiasme, sí, però també amb por de naufragar, perquè mai se sap.
Es pot parlar del nivell narratiu i estètic, però sense oblidar el tema que tracta la pel·lícula: la immigració. Per què continuem cometent els mateixos errors?
Ho diré clarament, ens falta empatia i posar-nos més en la situació dels altres. Ho he vist moltes vegades en parlar de les morts al Mediterrani, però es pot estendre a les situacions de les fronteres, a les guerres. Preferim mirar cap a un altre costat que adquirir un compromís amb la realitat. No he fet una pel·lícula de denúncia, perquè no crec que això serveixi per a molt, però sí que volia que fos un recordatori i anar més enllà: aquestes persones viuen situacions molt difícils als seus països d’origen i quan arriben al seu destí no se’ls tracta humanament.
També li haurà fet il·lusió el premi al millor intèrpret masculí a Roger Casamajor.
Hem coincidit diversos cops, és una persona amb qui m’agrada retrobar-me. Ha madurat molt com a actor, ha fet cinema, teatre i és un autèntic treballador, i m’alegra moltíssim que li ho hagin reconegut.
Es pot fer cinema realment lliure en aquests moments?
Quan prens camins més arriscats, saps que no tindràs diners, perquè els productors no se la jugaran. Però crec que hauria d’haver-hi un camí intermedi en el qual no es depengui tant de les cadenes i plataformes. Les condicions en les quals hem fet aquesta pel·lícula tampoc són les idònies, perquè no hi havia diners. Hauria de fer una pel·lícula cada cinc minuts per a viure d’això.
