L’aproximació a l’obra de Dalí comporta un procés similar al de l’enamorament. I és que la màgia de Dalí té la capacitat de seduir tant als que l’observen per primera vegada com als que, tot i que la coneixen al mil·límetre, segueixen al niu de l’encanteri.

«Amb el temps experimentes un procés. Primer t’apassiona, després tens dubtes i finalment t’entusiasma, fins i tot tant o més que abans». Aquest és el cas de l’Anna Maria Descamps, que amb vint anys va entrar a treballar a la Casa Salvador Dalí de Portlligat com a vigilant de sales a la zona de la piscina. Aquest és encara, a dia d’avui, un dels seus racons preferits del museu. «Durant els primers anys hi vaig passar moltes hores, experimentava una sensació de llibertat molt autèntica i alhora veia com el jardí canviava a mesura que canviaven les estacions». Després d’anys acompanyant els visitants, ha estat testimoni de les emocions a flor de pell. «Veure-ho des de l’altre costat és molt bonic, perquè hi ha el que s’impressiona en només obrir la porta o el que entra amb escepticisme i amb un cert prejudici cap a la figura de Dalí i després descobreix que era una persona que raonava i que tot tenia un per què». Què els sorprèn? Doncs per exemple, assegura l’ara responsable adjunta de la Casa Salvador Dalí, que l’artista empordanès tingués 3.500 llibres de diverses disciplines, des de la física a la genètica. Tot i que ella té clara la seva peça predilecta: una taula de fusta d’olivera situada a la sala Groga. «La va fer un fuster de Cadaqués, ell i el meu pare treballaven plegats i penso que potser el meu pare hi va tenir alguna cosa a veure, amb la taula». Encara, però, confessa que se li posa la pell de gallina quan explica alguns racons del museu. Un dels seus moments preferits: quan revela com Gala i Salvador Dalí es van enamorar.

Qui coneix a la perfecció els detalls de la seva faceta més íntima és Gemma Pascual, que des del 2008 treballa en el que considera la seva segona casa: el Castell de Púbol. El regal de Salvador Dalí a la seva esposa preserva la seva essència quotidiana, fet que «et permet descobrir-lo com a persona i veure la devoció que sentia per ella», assegura l’ara responsable adjunta, a partir, per exemple, de petites mostres d’afecte del geni empordanès. «El detall de les orenetes al sostre del Saló dels Escuts és una de les coses que em transmet més la sensació de devoció, perquè ‘oreneta’ era com Dalí l’anomenava carinyosament». El gran descobriment des de dins, però, és veure com «una idea es creua amb una altra i els objectes guanyen nous sentits que no tenien fins aleshores». El Castell de Púbol, custodiat per dones, defensa alhora el reconeixement a la gran oblidada. «Em sorprèn la reacció de la gent quan veu les fotos de la Gala, tenen la sensació que era una mala persona però realment era una persona molt intel·ligent que tenia un pensament molt diferent a les dones de la seva època i que ho va fer tot per amor. No era un membre acceptat de ple dret però d’alguna manera formava part del grup surrealista», assegura. «Era una dona fora del seu temps i ens ha arribat molt transformada per una mirada molt simple». Un personatge que sempre es quedava un pas més enrere perquè Dalí fos el protagonista, però que mica en mica va guanyant terreny i està deixant de ser el gran misteri sense resoldre. La Gemma també ha volgut compartir el regne de Gala amb la seva filla, que quan la visita aprofiten per a passejar pel jardí. «El Castell forma part de la nostra família, és un altre lloc on compartir els moments de la nostra vida». I com el desert de tranquil·litat que buscava la Gala, es deixa perdre allà on la vegetació es desboca.

El descobriment infinit

Qui també té la sensació de treballar a casa és en Carles Font, responsable adjunt d’atenció al visitant del Teatre Museu Dalí de Figueres, que va entrar al museu quan acabava de fer els 18 anys i ja hi porta «més de mitja vida». El seu mestre, en Fermí, li va ensenyar tots els secrets del Museu. «La meva generació ha tingut un aprenentatge per tradició oral dels que van ser presents en el període de construcció del museu». Ara, trenta-un anys després, confessa que encara descobreix coses noves. «La màxima és que no ho sabem tot, és un pou sense fons». Tot i que en un context pre-pandèmic el museu acollia un milió de visitants anuals, en Carles aprofita les estones que el museu encara està tancat per a asseure’s al Pati del Cadillac, «la terrassa de casa», on es deixa portar. Al llarg dels anys n’ha vist de tots colors, però destaca el fanatisme que genera el geni empordanès. «De tatuatges de Dalí n’he vist mil, arriba a aquest grau de veneració».

Dalí terrenal

Però qui s’encarrega que les obres estiguin a punt és la Noelia García, una de les conservadores-restauradores del museu. Va entrar a treballar al museu l’any 2005 amb 21 anys. El que la segueix apassionant com el primer dia és la part del magatzem on es guarden «els tresors» que la gent no veu: els esbossos de les obres. Un dels moments estrella de la Noelia, però, és dilluns. «El museu està tancat al públic i és quan entrem a les vitrines i toquem la joia, li traiem la pols amb un pinzell i és un moment màgic». De tant que l’apassiona, fa visites guiades als seus amics i els explica el procés de conservació i restauració del llegat de Salvador Dalí. Tot i així, alerta que treballar amb l’obra de Dalí «és una gran responsabilitat» i confessa que «abans de tocar-la t’ho has de pensar tot molt bé». A més, assegura que s’ha d’apostar per la conservació i intervenir el mínim possible perquè el caràcter de la peça mantingui la originalitat. «El Poll i la puça, per exemple, era un homenatge a una parella de músics de carrer que tocaven a la Rambla de Figueres amb una pianola, i això a Dalí el va captivar». Fins al punt que va col·locar aquesta escultura sota el lloc més especial del museu: la Cúpula. «Això l’engrandeix, el fa més terrenal, més humil, no era només l’extravagància».

El llegat viu de Salvador Dalí sempre persistirà en forma de joc, camuflat en els detalls que encara queden per a descobrir.