James Rhodes oferirà l’11 de juliol el seu únic concert a les comarques gironines d’aquest estiu, interpretant obres de Beethoven i Brahms. Serà en el marc del Festival Istiu, a la plaça de la Basílica de Castelló d’Empúries

I vostè perquè es fica en tants jardins, en lloc de dedicar-se a tocar el piano?

Ha, ha, hi ha gent que diu això, és veritat. Ho diuen del tot seriosament: toca el teu puto piano i prou.

És que la cosa és seriosa.

Que trist que la gent sigui així. Però miri, cadascú té la seva opinió. Intentaré donar-li una resposta més curta, a veure: que els donin (riu).

Curta i contundent. Escolti, com va això del Brexit, per allà al seu país?

Perdó? El meu país? El meu país és Espanya, cony!

Ai, és veritat. Em referia a Anglaterra, on va néixer.

Quin fàstic! El Brexit és una cosa horrible. Quina vergonya, de debò. Anglaterra sempre ha sigut bruta i una mica racista, i cara i perillosa, però ara més que mai. Acabo de veure a les notícies que han donat un termini als ciutadans europeus per aconseguir el certificat de residència, o si no, adéu-siau. Horrible.

Què coi sap un anglès, del que passa a Espanya?

A Espanya o a Catalunya?

Comencem per Espanya.

Entenc la gent que pensa això. Imagino que si arribés un espanyol a Anglaterra i comencés a dir que és meravellosa, jo també pensaria «calla d’una vegada». Però a vegades és necessària una nova perspectiva, d’algú de fora. Després de viure a Anglaterra, li juro que, per mi, viure a Espanya és Disneylàndia.

... 

No riguis, tio, és veritat. Hi ha coses dolentes, com el masclisme, la violència de gènere, l’homofòbia... Però també hi ha coses maques. Aquí, moro d’amor. Mai marxaré.

No se’m posi romàntic, James.

Sóc superomàntic! És que aquí s’està molt bé. Vagi a Londres i intenti menjar bé per deu euros. Impossible, I aquí la gent és tan càlida, sempre amb els braços oberts... Estic enamorat d’aquest país. Fins i tot malgrat els seus polítics.

Vol dir que no li han concedit la nacionalitat espanyola per pilota?

He sigut molt crític, amb algunes coses d’aquí. Però és clar, quan m’ho van oferir, no diria «no, sisplau». Al contrari, encantat. Renunciar a la nacionalitat britànica va ser la decisió més fàcil de la meva vida.

Si tot és tan maco a Espanya, per què els catalans en volen marxar?

Ha, ha, no en tinc ni puta idea. No m’agrada opinar d’això, i això que entenc el català i he estat vivint a Catalunya. Tinc la meva opinió, però me la guardo. No crec que hi hagi una resposta senzilla. Ara bé, el que és mentida és que si parles castellà a Catalunya et maltractin. A mi, amb el meu castellà de merda, m’acullen amb els braços oberts.

Així, Espanya no és un país feixista, com asseguren alguns?

Tot el món és cada cop més feixista. No m’agrada parlar dels polítics d’aquí, el Congrés és com Sálvame de luxe. Prefereixo enfocar les coses maques, com el menjar o la meva xicota, no en coses brutes com els polítics.

Ja té xicota espanyola i tot? 

Argentina.

Un anglès i una argentina?

Imagini. Ni el gol de Maradona ni la guerra de les Malvines ho han impedit.

Res com ser músic per triomfar entre les dones...

Malauradament, aquesta no ha sigut la meva experiència. Però sí que és estrany que un tio com jo, de 46 anys i mig calb, tingui una deessa enamorada d’ell.

En les crítiques rep, hi veu algun rastre de xenofòbia?

No ho sé. Realment algunes coses que em diuen són molt lletges: «Maricon, roig de merda, ves-te’n al teu puto país». I pitjor quan coses semblants les diu, no gent anònima, sinó polítics o un diari important. Entenc que hi hagi gent enfadada, i més en l’actual situació, però també sé que aquí sóc feliç. Si em volen criticar, els dono la resposta d’abans: que els donin.

Abans anglès i ara espanyol: deu ser vostè monàrquic total...

(Riallada) Per favor! Deixem-ho en què sóc molt fan de The Crown i ja està. No em faci tocar aquest tema, sisplau (riu).