Pioner de l’escena indie a l’Espanya dels noranta, amb bandes com Manta Ray, Nacho Vegas (Gijón, 1974) compta amb una brillant trajectòria com a cantautor amb vuit àlbums publicats i un ferm compromís polític amb el qual s’ha guanyat tants amics com enemics. Ara, en ple compàs d’espera per al llançament d’un nou treball, tres anys després de publicar l’aclamat Violética (2018), el poeta i escriptor asturià presenta un espectacle en el qual exhibeix els seus dots com a narrador tot intercalant poemes propis i d’altres autors amb cançons interpretades en acústic.

En quina fase es troba el seu nou disc d’estudi?

Aquest estiu tenim previst enregistrar el nou disc. Ho farem a Barcelona, ​una vegada acabem amb la fase de preproducció. L’estem mimant molt perquè és una nova forma de treballar, amb gent nova, i si tot va bé hi haurà avenços a la tardor i hivern i sortirà a principis de 2022.

Es pot dir que el que presenta a Banyoles no és exactament un concert de Nacho Vegas?

Fa un temps que no ofereixo concerts, només espectacles com el de Banyoles, en què recito poesia i altres textos i canto algunes cançons en format acústic, només jo amb la guitarra. Plantejo aquestes actuacions com una cosa molt més íntima que les gires. Amb això vull mostrar la relació que hi ha entre les dues disciplines a les quals em dedico, la cançó i la poesia, que són diferents, però comparteixen la mateixa matèria primera: la paraula.

Al tema Crímenes cantados, del disc Violética, fa una dura crítica als centres d’internament d’estrangers (CIE). El racisme es troba a tot arreu?

Aquí no hi ha mitges tintes, hi ha un racisme institucional evident que contribueix a normalitzar actituds xenòfobes en la societat. Amb l’existència dels CIE, així com les deportacions o les tanques o hi estàs en contra o estàs a favor de polítiques racistes. Són polítiques criminals perquè és molta la gent que està morint a les costes i se segueix donant peu al discurs racista de l’extrema dreta, però també dins d’alguns sectors de l’esquerra. No serem una societat sana i democràtica mentre normalitzem aquesta classe de discursos, en l’àmbit social i en l’institucional.

Nacho Vegas va ser un dels músics més entusiasmats i compromesos amb el 15-M. Quina perspectiva en té, deu anys després, d’aquell moviment?

Ha canviat molt. L’any passat vaig publicar Oro, salitre y carbón, un recopilatori que recollia cançons d’aquests últims deu anys. De fet el considero el meu últim àlbum perquè hi havia molts temes inèdits. Precisament em va servir per veure amb perspectiva com havia evolucionat el meu repertori i la forma de tractar-lo, des dels temes més intimistes als que tenien un discurs social més marcat. Cómo hacer crac és una cançó que vaig escriure coincidint amb les mobilitzacions del 15-M. Però sincerament no he celebrat l’aniversari. Hi ha un llegat molt valuós que cal preservar, però sento que amb tot el que ha passat, l’activisme, que era la base d’aquelles mobilitzacions, ha quedat molt atomitzat.

La gent ha perdut l’esperança o les ganes de lluitar?

A Catalunya hi ha una llarga tradició d’autogestió i activisme , però per exemple a Madrid no existia. Gràcies al 15M es va activar molta gent, al igual que a Astúries, on la PAH es va constituir coincidint amb tot allò i creant molta consciència social amb el problema de l’habitatge. Si en aquell temps estava tot bullint i teníem un horitzó esperançador de canvi social i polític, ara mateix l’activisme està en hores molt baixes. Crec que amb el confinament també hem perdut el carrer. Cal construir un nou espai tenint en compte que la dreta i la ultradreta estan ara molt envalentides.

La pandèmia ha deixat al descobert la gran precarietat en la qual viu el món de la cultura. Cal un bon sindicat de músics?

Per descomptat, l’única resposta a la precarietat a la qual estan abocats molts treballadors i treballadores de la cultura hauria de ser col·lectiva. Hi ha molt poca tradició associativa en el món de la música, encara que en els últims temps han sorgit iniciatives

Quina inspiració va trobar en la figura de la folklorista Violeta Parra alhora de composar el disc Violética?

Quan jo començava en el món de la música, hi havia un excés d’anglofília dins l'escena indie de l'estat, i costava que els músics miressin les seves arrels. Això va fer Violeta Parra, va saber rescatar moltes cançons i captar el sentiment de poble xilè, i al mateix temps va portar les seves composicions a un nivell avantguardista amb un punt punk.