Mor el mestre sardanista Lluís Albert, fill adoptiu de l’Escala

Ahir divendres cap al migdia m’arribava la nova, el mestre Lluís Albert ens ha deixat. 98 anys..., els anys no perdonen. Físicament li havien passat factura, cada vegada que ens trobàvem a l’Escala -ell i jo compartíem a més de la sardana, el nostre amor per l’Escala- cada vegada, el veia que anava minvant, més prim, més encongit... però amb la vitalitat de sempre i el cap claríssim.

Era un home amb empenta. Joan Domènech Moner que el va biografiar el 2001, va trobar el títol just: «Lluís Albert, un home apassionat». He rellegit sovint diferents capítols d’aquesta biografia, tot cercant algunes dades per escriure articles de les col·laboracions que vaig fent, i mentre llegia, sempre he pensat que en Domènech va saber mesurar molt bé com era el mestre, apassionat en tot el que feia.

A en Lluís, amb qui durant anys he tingut la sort de compartir una molt bona amistat, sempre l’hi he trobat aquell punt d’entusiasme, de passió de l’home que estima la terra, sobretot l’Empordà i la seva Escala i, per damunt de tot, la música, amb la sardana com a primordial, però també altres apartats de l’art musical. Ell va conrear la música en diferents vessants: com a intèrpret va tocar la tenora, a La Principal de Barcelona i als inicis del Foment de Torroella de Montgrí. El fet que conegués diferents instruments, el va portar a escriure una mica de tot, concerts per a piano i orquestra, per a violí, adaptacions de peces clàssiques…. tot fet amb passió. El seu paper va ser fonamental en diferents apartats, des de l’Orquestra Simfònica Estela a Barcelona fins l’Orquestra de Cambra de Girona, la qual va dirigir durant uns anys, a la dècada dels noranta.

Em van venint records, mentre escric aquestes ratlles, una vegada, em va trucar un matí de diumenge. A la tarda l’Orquestra de Cambra de Girona tenia un concert a Campdevànol, al Ripollès, no tenien presentador… i tant que hi vaig anar, amb molt de gust. En Lluís no es mereixia de cap manera una negativa.

Ens deixa un total de 62 sardanes, la darrera El cant del cigne, estrenada el 16 de juny del 2013 per la Principal de la Bisbal, a l’Església de Sant Pere de l’Escala, quan va complir 90 anys. A mi personalment em deixa un regal molt especial. El 2000, el meu marit Ramon Gasch i jo celebràvem les Noces d’Argent. La celebració la vam fer en un lloc proper a l’Escala, el Santuari de l’OM de Pelacalç i, en Lluís i la seva esposa Montserrat, ens portaren un obsequi inesperat, una sardana titulada Agost d’Argent a l’Om, que va estrenar la cobla Sa Palomera.

I és que en Lluís valorava molt l’amistat. Quan parlem d’ell tornem sempre al mateix qualificatiu, la «passió» que hi posava en tot el que feia. Un home que ha passat pel mon deixant fortes petjades. En certa ocasió em deia: «no voldria anar-me’n del món amb les mans buides, per mi sempre ha significat morir-me havent deixat un bon record com a persona, i havent aportat el meu gra de sorra a la cultura del meu país». I jo li deia: «marxareu amb les mans plenes, en podeu estar segur», i així ha estat.

L’escriptor empordanès Joan Guillament, a Vent de tramuntana, gent de tramuntana, deia de Lluís Albert: «és un exemplar d’allò que en diuen un empordanès foll, entenent aquest adjectiu amb una connotació positiva, que comporta significat, sobre tot, l’arrauxament en l’amor per la terra».

Lluís Albert deixa un llarguíssim currículum, impossible de reproduir, molts amics, molta feina, molt ben feta, que li ha estat reconeguda: l’Ensenya d’Or del Foment Pep Ventura de Figueres (1975); el Premi Estudi Històric (Pala d’Argent de la Generalitat 1981); la Medalla al Mèrit Musical (OBP) al 1992; Fill adoptiu de l’Escala (1998) i Pregoner de la Festa de Santa Màxima (ell sempre deia que era fill de l’Escala, en feia bandera de ser escalenc, tot i que havia nascut a Barcelona); el Premi Indiqueta (2000), un dels quatre guardons dels premis Empordà que atorga el Consell Comarcal; l’Escut d’Or del Grup Sardanista Sant Hilari (2004); i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2019).

Va versionar sardanes de Pep Ventura, la majoria amb motiu del centenari de la mort d’en Pep de la tenora el 1975, les quals es van interpretar a Figueres en els diferents actes commemoratius. Ha estat director de la Gran cobla de la Nit dels Compositors i Músics de l’Escala. Quan el 2009 l’Escala va ser proclamada Ciutat Pubilla Albert va ser l’encarregat de compondre la Sardana del Pubillatge.

Amb Lluís Albert perdem una icona de l’Empordà, de l’Escala i de la sardana, però més enllà de tot això, som molts els que perdem un amic de veritat.

Que la terra li sigui lleu i que el rebi una gran cobla tot interpretant el seu Himne a l’Empordà, o el seu Cant a l’Escala: «L’Escala, l’Escala, l’Escala // la vila dels meus amors // L’Escala, l’Escala, l’Escala // et porto gravada al cor. // L’Escala, l’Escala, l’Escala // quin encís el teu nom pren // set lletres, set campanades // que sento dringar dins meu, // fins el darrer alè de vida // seràs mon constant anhel».

Descansi en pau Lluís Albert, i la seva esposa i fills rebin el condol molt afectuós de la gran família sardanista.