«Sempre s’ha de fer un pas, i si caus, a tornar-hi»

Madamme Mustash, vostè cada quant s’afaita? 

Mmm... doncs quan la resta de gent em diu que ja toca.

Els dos darrers discs es diuen «Batecs» i «Neurones». Fa més cas al cor o a la ment?

És una batalla constant, una discussió eterna. Ve a ser com una parella que fa molts anys que estan junts.

I qui guanya la batalla?

Depèn del moment. Segons en quina situació, guanya el cor o guanya el cervell.

El primer treball, en canvi, es deia «Hoy». És persona que viu el present? 

Cada cop més. Amb els anys, més cada vegada, I vull que sigui així.

No li interessa ni el passat ni el futur?

El futur és important, i el passat encara més, perquè d’ell aprenem. Però l’important és l’avui. L’avui és molt efímer, quasi no existeix, per això s’ha d’aprofitar.

En una cançó diu que hi ha una festa en el més profund de vostè. Què té per celebrar?

Més que una festa, el que tinc a dins és un piló de sentiments i pensaments, fins i tot contradictoris, que estan en guerra. Per això sembla una festa.

A banda de les festes interiors, li agraden les exteriors? 

No sóc persona de gaires festes i gresques, però sóc molt social, m’agrada molt estar amb gent. M’agrada molt compartir, les coses agafen més força quan les comparteixes.

Això de «Ballarina estàtica» és un tros d’oxímoron.

He, he, sí, és una cançó que parla precisament de la falta d’inspiració, de quan passes hores treballant i no surt res. Una ballarina que no es mou és això, perd tota l’essència.

El millor d’una ballarina estàtica és que mai fa un pas en fals.

Mai no la caga, això és veritat. Però no moure’t per no equivocar-te, és un error. Sempre s’ha de fer un pas, i si caus, a tornar-hi. Quedar-te quiet no és una opció.

Li agrada arriscar-se?

Ens hem d’arriscar. Per nassos. En tot. O serem ballarins estàtics tota la vida.

Parlant de quedar-nos parats: què han suposat per a vostè els mesos de pandèmia i confinament? 

En l’aspecte creatiu ha sigut positiu, perquè hem tingut temps d’estar amb nosaltres mateixos, de treballar i dedicar-hi hores que potser abans les havies de treure d’on podies. Però el que ha sigut bo creativament, ha sigut dolent per la feina, en aquest aspecte encara estem patint les conseqüències.

La cultura és sempre el parent pobre, en aquest país?

Sens dubte, som sempre els últims de la fila. Si hi ha una gran olla per repartir el ranxo, nosaltres som els últims de tots i encara ens han donat un plat petit.

És més difícil ser cantautora que cantautor?

Estic segura que sí. En general, la música és encara un món molt masculí. Fixi’s que si en un concert, qui toca la bateria és noia, tothom es sorprèn. Per sort es veuen cada vegada més dones en la música. Ja tocava.

Què li agradaria que digués, algú que surt del seu concert?

No cal que em facin grans elogis ni destaquin això o allò. En faig prou que diguin «he gaudit».