Imma Tubella, de La Bisbal d’Empordà, qui va ser rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, va guanyar el darrer premi Néstor Luján de Novel·la Històrica amb «Els insubmisos del mar», una història de pirates amb el mateix Daniel Defoe entre els seus protagonistes
Daniel Defoe a Catalunya. Realitat o llicència narrativa?
Això és cert. En Defoe escrivia novel·les, textos polítics i moltes altres coses, i sovint utilitzava pseudònims. Va escriure el llibre de falses memòries «Memòries de guerra del Capità George Carleton», sobre la guerra de Successió. El tal capità, que no és altre que Defoe, viatja per tots els Països Catalans per veure com s’hi aplica el Decret de Nova Planta. Perquè Defoe considerava que els anglesos havien traït els catalans. Hi descriu molt bé el caràcter del principat, de les illes i del País Valencià, amb interessants reflexions polítiques.
El perill que això es sàpiga és que l’INH dirà que Robinson Crusoe era en realitat el català Robinson Cruanyes.
La meva àvia es deia Siseta Cruanyes!
Ho veu? Tot lliga!
Vagi a saber.
Avui hi ha més pirates de mar o de secà?
De secà, segur (riu). Però no m’agrada que es faci servir el mot «pirates» com a sinònim de bandits, perquè no ho són. La història ens ha amagat la veritat.
No em digui que ara es tracta de blanquejar els pirates.
Aquest llibre és una novel·la sobre la llibertat. De pirates n’hi havia de tota condició, però per què no ens ha dit ningú que els pirates alliberaven esclaus, cosa perfectament documentada? Per què ningú no ens parla d’en Daniel Monbars, occità, que anava sempre amb el llibre de Bartolomé de las Casas i atacava els vaixells de Castella, als que considerava assassins que espoliaven els indígenes americans? D’això ningú en parla.
No se’n sap gaire res, no.
Per què no es diu que la pirateria al Mediterrani era de fet una guerra entre els imperis otomà i castellà?
O sigui, eren en el fons uns llibertaris com en La canción del pirata?
Exactament. I no m’ho invento jo, parlaven d’alliberar espais, que és el mateix que fan avui els okupes. El mateix nom de Libertàlia ho diu tot.
I això què és?
Un lloc autogestionat on vivia gent de totes les edats, totes les cultures i totes les races, cooperant entre elles. Era a Madagascar. També hi ha qui diu que no va existir. O sigui, s‘admet que tot el que va escriure Defoe sobre els pirates era real, excepte això. Però no se’n parla. Com no es parla de les dones pirates.
També n’hi havia?
No interessa, perquè s’hauria d’explicar que les dones pirates tenien dret a vot ja al segle XVII, mentre a Suïssa no el van tenir fins al 1971. Com explica això?
Començo a pensar que es sent vostè una mica pirata.
Doncs la veritat és que sí. Per mi no és cap insult.
La seva única pàtria és la mar, com a La canción del pirata?
Home, no. La mar m’agrada molt, la necessito. Però de pàtria en tinc una, molt clara, que és Catalunya.
Doncs al llibre, en Defoe diu: «Si la gent desitgés de debò la llibertat, la tindria». Els catalans no la tenen, ergo no la volen realment?
Els catalans saben el que volen. Volen la llibertat, i ho demostren al carrer sempre que poden. Una altra cosa són els corsaris... No, no, això seria un titular molt fort... Una altra cosa són els polítics, que la gent els vota per unes coses i ells se n’obliden al cap de quatre dies. La gent no en té la culpa.
La gent els vota.
I a qui votes, si tots després fan el que volen?
Al llibre té forta presència una capitana pirata. Avui en dia no hi ha novel·la sense dona empoderada?
No és el cas dels que he escrit abans d’aquest. Però vol que li digui una cosa: si és així, ja era hora.
Per cert, Defoe va escriure també un diari de l’any de la pesta. Ja hi tornem a ser, segles després?
I a més, hi tornem a ser de veritat.
Què hem de fer?
Tenir una mica de seny.
