V ivim en temps teòric de vacances, tot i que molts, a causa de la situació econòmica, no

carta als avis i a les àvies

en podeu fer. D’altres treballeu més que mai al servei dels turistes que ens visiten i dels qui fan vacances, atenent els vostres negocis i els llocs de treball. Però potser sí que –almenys alguns dies o ni que sigui per unes hores– podrem fer vacances a destinacions properes. També serà una bona ocasió per conèixer millor el propi país, l’entorn més proper, d’altres persones, i per endinsar-nos en el tresor cultural del nostre patrimoni.

Estem esgotats pel confinament i tenim ganes d’assaborir -per pocs que siguin- alguns dies diferents, de repòs, d’esplai.

Pensant en les vacances, un grup vàrem confeccionar unes pautes amb la intenció d’ajudar-nos a viure aquests dies. S’han reproduït en diversos bisbats. També van sortir l’any 2012 en una reflexió del Full, però m’ha semblat interessant deixar constància novament d’aquestes reflexions per la seva actualitat.

1. Respecte per la natura. No la malmetis escampant deixalles arreu, destrossant la flora o maltractant la fauna i els seus espais vitals. A la platja, a la muntanya, al camp... descobreix en la natura la primera carta d’amor que Déu t’ha adreçat.

2. Durant les vacances no t’avergonyeixis de ser cristià. Sense fer-ne propaganda sigues capaç de donar raó de la teva fe i de la teva esperança, si s’escau.

3.Jesús no fa vacances, i et vol acompanyar en les teves. Per això participa en l’Eucaristia del diumenge, siguis on siguis. Quan entris en una església, no et limitis a contemplar la seva bellesa o el seu patrimoni. Cerca algun moment de pregària, de comunicació personal amb el Senyor.

4. Les vacances o els dies de festa ho són de tota la família. Dialoga, juga, passa-t’ho bé amb la família, sense presses. Sobretot, busca moments per escoltar i parlar, ja que el ritme ordinari no ho afavoreix gaire sovint.

5. Sigues molt curós amb la teva vida i la vida dels altres [...] (extret del Full Parroquial)

Carta a més àvies que avis. Perquè, en la meva família residencial, les àvies dominen en número i els avis no arriben a la dotzena. Alguns militars fan exercicis que anomenen de supervivència. Viuen sols, sense mitjans, en llocs inhòspits, i s’espavilen per sobreviure. Una residència de gent gran és ensenyar a sobreviure amb la plenitud possible. Una persona gran sol ser silenciosa. No parla amb el seu entorn perquè tot el dia refà el camí de la seva llarga vida. A la capçalera de suro que hi ha al capçal dels seus llits hi pengen les fotografies d’allò que més estimen. Una foto de casament i una exposició de nets i netes guapos com un sol. Es tracta d’una mirada enrere, viva. Solen portar al cor molts morts estimats que recorden amb una tendresa adolorida. Hi ha el grup, o els grups de persones amb les meninges més fresques, que tenen més seny que un jutge. Hi ha gent cerebralment disminuïda, però tots i totes tenen una escletxa de llum. Entenen que una auxiliar de geriatria els somrigui, el llenguatge d’una manyaga, un missatge breu, a cau d’orella, parlant de Déu, o de la Verge o de sant Josep. Besen un Sant Crist que els el poses arran de llavis. El mossèn els dona l’absolució condicionada. Déu sap més!

La legislació sobre l’eutanàsia parla de Testament Vital, on s’expressen les últimes voluntats. El sol fet d’atendre, físicament, aquests cossos rosegats pel temps, adolorits, progressivament incapaços, professionalment, és un signe d’humanisme que contribueix a mantenir i aixecar el nivell humanístic del nostre món. El «poder» sobre els vells ha de ser ajudat per l’Estat, però mai no pot suplir la sobirana llibertat que Déu ha donat a l’home en la seva creació.