Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) s’ha convertit en una de les veus més reveladores de la nova fornada de bestsellers catalans. Artífex de piulades com «Que difícil que és escriure, aparentment, senzill» o «Escriure és, també, una manera de donar les gràcies», l’autor de La drecera reclama el reconeixement d’un ofici que, per ell, és clau per a entendre el món real.

Els tuits són un termòmetre per mesurar la seducció pel seu to?

És una manera de desfogar-me del procés creatiu, de demostrar la reflexió constant que suposa el fet d’escriure. No només és crear, és estar constantment qüestionant-te en què consisteix escriure, per a qui ho fem, per què ho fem.

I ha descobert per què ho fa?

Si ets un escriptor de soca-rel, escrius perquè és una necessitat vital, perquè si no ho fessis et moriries. És una manera d’intentar deixar constància del teu món interior, sense concessions, fent-ho el màxim de bé possible, sent rigorós amb la llengua, curós amb el que explico. No busco agradar o seguir una moda, escriure és un compromís moral. I si està ben escrit ja arribarà al lector.

Com vol passar a la història, com a Miquel Martín i Serra o com l’autor de La drecera?

La literatura és un camí molt llarg i és veritat que La drecera m’ha permès fer un salt molt gran, però espero que si se’m recorda per alguna cosa sigui pel conjunt de l’obra. Això sí, tinc molt clar que no podria haver escrit La drecera sense haver escrit abans els altres llibres, perquè és el resultat d’un aprenentatge.

El boom de la novel·la el va agafar per sorpresa. Com es viu que el públic de masses et descobreixi per primera vegada quan portes 25 anys escrivint?

Quan

escrivia La drecera tenia la intuïció que tenia alguna cosa especial, que podia arribar a un públic més ampli. El que no m’esperava, i suposo que tampoc els editors, és que funcionés tan bé. Però per què ara? Suposo que si sabéssim la formula perquè un llibre funcionés l’aplicaríem de manera automàtica.

Doncs quin va ser l’encert?

Segurament un conjunt de coses, però la més essencial és la veu de la novel·la, explicada en primera persona per un nen.

Això que al principi la va plantejar com a externa.

Vaig escriure un capítol i, en llegir-lo, vaig veure que no tenia força, que perdia frescor. I la vaig passar a primera persona. Això em va permetre un to més natural, més espontani, més íntim, gairebé com si es confessés.

Camuflant la maquinària.

L’escriptor havia de quedar amagat darrere el nen. El repte era que no se m’escapés la veu, trobar l’equilibri entre la veu literària i la credibilitat.

Què ven més, l’Empordà o espiar la vida dels rics?

La combinació funcionava molt bé. L’Empordà és una marca, és una terra mitificada, però l’Empordà que jo retrato ja no existeix, ens l’hem carregat.

Detecta les idees potents?

Si una idea t’obsessiona en el bon sentit de la paraula, tard o d’hora torna a la teva ment, i potser torna renovada.

És, doncs, com un procés de selecció natural.

Totalment [riu].

Escriu des de casa, o des del lloc dels fets?

Normalment des de casa, però si he de descriure un paisatge o crear un personatge, vaig al lloc, l’observo i parlo amb la gent.

Què no hi pot faltar mai sobre el seu escriptori?

Un diccionari de sinònims.

L’escriptura està feta de petits grans triomfs. Què el fa somriure, quan escriu?

La paraula exacta, que no vol dir la paraula complicada; el ritme d’una frase, quan no només dic el que vull dir sinó com ho vull dir o la sonoritat d’un diàleg.

Deixa anar els personatges per on volen?

Mai pots acotar la part creativa perquè de cop, la novel·la tomba cap a una altra banda. A vegades he creat personatges que en un inici tenien poc pes però a mesura que he anat escrivint han anat adquirint importància. I els has de deixar créixer. O al revés, d’altres que pensaves que tindrien molt de pes i es van empetitint fins que desapareixen.

Experimenta un procés de dol quan s’acomiada dels personatges al final de la novel·la?

Sí, sempre em passa. Crees un món, uns personatges, unes relacions, i quan l’acabes sents un buit perquè saps que ja no conviuràs més amb ells. Quan passa a mans de l’editorial i es comença a transformar en un llibre per vendre, perds el control.

En el procés d’edició, va dir que no a algun canvi?

No em van fer canviar res que no volgués canviar. Però a coses vaig dir que no. Per exemple, la novel·la té moltes expressions del parlar empordanès, i això ho vam discutir amb els correctors de Periscopi. Però jo les volia mantenir perquè són significatives, i van ser molt respectuosos.

L’èxit de La drecera el condicionarà a l’hora d’entomar la propera novel·la?

No. Que hagi arribat en aquest moment de la meva carrera em deixa molt tranquil, ja he fet un camí i tot ho he fet amb el mateix rigor. A La drecera li ha tocat aquest èxit, però seguiré fent les coses de la mateixa manera.