Un segle del Desastre d’Annual

Aquella tràgica derrota de l’exèrcit espanyol va ser el començament de l’última guerra colonial espanyola, que va durar sis anys i va finalitzar amb l’ocupació militar del Protectorat d’Espanya al Marroc.

Les notícies sobre els milers d’espanyols que van morir o van ser ferits al Rif durant la segona meitat de 1921, així com el captiveri que van patir centenars de militars i paisans espanyols fins el gener de 1923, van causar una enorme commoció a Espanya, succeint-se diverses crisis polítiques que van culminar amb el cop d’estat i la dictadura de Miguel Primo de Rivera.

Aquesta ocupació espanyola del Rif era conseqüència de l’acord recollit en la denominada Acta d’Algesires (7-4-1916) entre els governs del Marroc, els Estats Units i onze països europeus, pel qual es creava un protectorat en territori marroquí, el qual quedava dividit en dues zones: la del nord, controlada per Espanya, i la del sud, per França. No obstant això, aquesta repartició no va tenir lloc en la pràctica fins al cap de la signatura del Tractat de Fez eL 1912.

A l’exèrcit espanyol li va costar molt penetrar en el Rif, no debades és una regió àrida, muntanyenca i amb fama d’indòmita, formada per 24 tribus.

Quan el 12 de febrer de 1920 el general de divisió Manuel Fernández Silvestre va prendre possessió del seu càrrec com a comandant cap de la plaça de Melilla, va decidir reprendre immediatament l’avançament de l’exèrcit espanyol al Rif. Home impulsiu, segur de si mateix, fet en infinitat de batalles en les quals va patir nombroses ferides, sentint-se secundat tàcitament pel seu amic Alfons XIII, va ordenar la ràpida ocupació militar del Rif. La seva obsessió: arribar com més aviat millor a Alhucemas, el cor rifeny on residien les cabiles més rebels.

Al llarg de l’any 1920 i la meitat del següent, l’avançament es va produir de manera gairebé incruenta, ocupant diverses cabilas i constituint fortificacions en llocs tan estratègics (i cada vegada més allunyats de Melilla) com Dar Drius, Dar Quebdani, Sidi Dris, Annual… Més d’un centenar de posicions espanyoles hi havia en territori rifeny a mitjan 1921. Però eren posicions precàries, mal provisionades (no tenien dipòsits d’aigua) i escassament fortificades i guarnides. El front, a més, s’havia estès gradualment, abastant un vast territori, cada vegada més llunyà de la rereguarda i al qual trigaven a arribar els combois d’aprovisionament.

Tot i que li van aconsellar no prosseguir cap al Rif central fins a consolidar degudament les posicions, Silvestre va ordenar que les seves tropes continuessin l’avançament, fent cas omís als consells i informes per escrit que li advertien que internar-se en aquell territori inhòspit i hostil era una temeritat, ja que la meitat de l’oficialitat estava de vacances i la majoria dels soldats eren de reemplaçament i mancaven d’experiència. Tampoc va fer cas de la carta que va rebre des de Tetuan del seu superior, el general Dámaso Berenguer, alt comissari d’Espanya al Marroc, en la qual l’avisava que el seu ràpid avanç s’havia vist propiciat per la fam que havien patit els rifenys, que ara no obstant això esperaven recollir una bona collita.

La matinada de l’1 de juny de 1921 una columna espanyola va travessar el riu Amekrán i va prendre un pujol anomenat Abarrán, on es va construir ràpidament una fortificació. Però abans d’acabar aquell dia la posició va ser arrasada pels rifenys rebels. Dels 250 defensors, entre 141 i 179 van morir, van desaparèixer o van ser ferits o capturats.

Malgrat aquest revés, Silvestre va ordenar cinc dies després que fos ocupat un altre pujol, Igueriben, situat a cinc quilòmetres d’Annual. Els defensors d’aquesta posició van resistir més temps. El 17 de juliol van ser assetjats i se’ls va acabar l’aigua. Des d’Annual van tractar de rescatar-los infructuosament diverses vegades. Es van negar a rendir-se. Per fi, el 21 de juliol, després d’una defensa heroica, la posició va caure en poder dels rifenys. Dels 244 homes que la guarnien, en van sobreviure 37.

Tot es va precipitar després de la caiguda d’Igueriben. Els més de 3.000 rifenys rebels que havien assaltat aquesta posició van avançar cap al campament d’Annual, disposats a aprofitar la confusió i el descoratjament que envaïa als militars espanyols.

A Annual havia concentrat Silvestre el gruix de l’exèrcit espanyol, però durant la matinada del 21 al 22 de juliol el comandant general va dubtar sobre què havia de fer-se: resistir i enfrontar-se a l’enemic o emprendre la retirada. Va canviar d’opinió diverses vegades i al final, quan ja es va fer de dia va manar retirar-se, la confusió s’havia apoderat del campament i la desbandada va ser generalitzada, al mateix temps que els rifenys atacaven. Molts espanyols van morir en la posició (com el general Silvestre) o durant la fugida. Els que van sobreviure van començar un viacrucis que va durar diversos dies, perseguits pels cabilenys, formant una columna que dirigia el segon de Silvestre, el general Felipe Navarro. A aquesta columna s’hi van unir precipitadament els militars que guarnien altres posicions, que van caure en cascada. L’objectiu era arribar a Melilla.

La columna manada pel general Felipe Navarro va retrocedir des d’Annual contínuament acuitada per l’enemic durant diverses jornades, en el que seria un horrible viacrucis plagat de sofriment i mort. Primer fins al campament de Ben Tieb, després fins a Dar Drius, després a Batel-Tistutin…

El replegament d’aquesta columna va estar custodiat en tot moment pel regiment de cavalleria Alcántara núm. 14, al comandament del tinent coronel Fernando Primo de Rivera.

Els esquadrons de l’Alcántara també van protegir la retirada de moltes altres posicions menors que hi havia prop de la carretera per la qual es replegava la columna Navarro. Així, per exemple, el 23 de juliol de 1921 aquest general va enviar a Primo de Rivera i els seus homes a protegir un comboi de camions de ferits que havia partit aquesta matinada. En ser interceptats, els camions havien intentat retrocedir.

Primo de Rivera i els seus van partir de Dar Drius, trobant-se que, poc abans d’arribar a la posició d’Uestia, el comboi havia tornat a retrocedir, en ser atacats els tres primers camions i els seus ocupants morts. Els conductors de la resta de vehicles van accelerar per a deixar enrere a l’enemic, però alguns camions van bolcar i es van incendiar. Primo de Rivera va ordenar al clarí que toqués al galop i els genets de l’Alcántara van arribar en socors dels qui eren rematats en la carretera pels rifenys. Els esquadrons 4t i 5è avançaven protegint els costats del camí, mentre que els esquadrons 1r, 2n i 3r i el de metralladores marxaven darrere. Des de tots dos costats de la carretera, ben amagats, els harquenys van disparar a la cavalleria espanyola. Els esquadrons 4t i 5è van rebre l’ordre d’ocupar les altures que dominaven els harquenys a l’esquerra del riu Igán. Al galop, els genets es van enfrontar als rivals, que disparaven a mansalva.

Els rebels marroquins, atrinxerats, disparaven contra els ferits que anaven en l’avantguarda del comboi, mentre que els esquadrons 2n i 4t de l’Alcántara sofrien nombroses baixes. Però no van deixar de carregar contra l’enemic. Buscaven als reb els, que s’amagaven entre les roques i els matolls. L’esquadró 5è va expulsar a l’enemic d’unes cases.

Assetjats des de feia dies per més de 5.000 harquenys, els rebels marroquins, sense aigua ni queviures, sense tot just municions i esperança, els espanyols que romanien en el fort de Mont Arruit van suportar diàriament el bombardeig i els trets dels franctiradors rifenys. No hi havia lloc on enterrar als morts ni on curar als ferits. També els medicaments s’havien acabat. Gairebé tots els que van tractar de fugir o es van deixar engalipar per les promeses de llibertat dels rebels, van ser morts o, en alguns casos, capturats.

Després de diverses propostes de rendició, el general Navarro va acceptar per fi capitular, seguint el consell del seu superior, el general Berenguer, que es trobava a Melilla, des d’on no es veien capaços de manar una expedició amb possibilitats reals de rescatar-los. L’objectiu prioritari dels reforços que desembarcaven en el port de Melilla era defensar aquesta plaça.

El 9 d’agost es va produir la rendició a la Muntanya Arruit. Una vegada que els 1.675 espanyols s’havien desarmat i es preparaven per a iniciar la retirada, van ser atacats per més de 3.000 rebels. Mentre els espanyols eren massacrats, inclosos els ferits, el general Navarro i una dotzena de caps i oficials van ser capturats.

Es desconeix amb exactitud el nombre d’espanyols caiguts durant l’anomenat desastre d’Annual, que va començar amb la caiguda d’Igueriben i va acabar amb la matança de Mont Arruit. Segons documents oficials, les baixes van ser 13.363 o 12.214. Si d’aquestes quantitats es resten els ferits, desapareguts, desertors i presoners, així com els rifenys que van caure servint a Espanya, es calcula que van ser entre 8.000 i 9.000 els morts peninsulars.

El regiment de cavalleria Alcántara núm. 14 va quedar pràcticament aniquilat després de la caiguda de Mont Arruit. Dels 691 homes que el conformaven un mes abans, n’havien mort 541, 7 estaven ferits i 67 presoners. És l’únic regiment de l’Exèrcit espanyol al qual se li ha concedit la Creu Llorejada de San Fernando (Reial decret 905/2012, d’1 de juny).

L’1 de setembre la xifra de reforços arribats a Melilla rondava els 36.000 militars. Amb ells, l’alt comissari Berenguer va començar a planejar l’anhelada reconquesta, segons li agradava dir. La primera columna que va emprendre aquesta empresa estava dirigida pel general José Sanjurjo Sacanell.

El 12 de setembre va començar el contraatac de l’exèrcit espanyol. El seu avanç no va trobar una forta resistència al principi, però així i tot es van produir baixes gairebé diàriament.

El 4 d’agost de 1921 el ministre de la Guerra va nomenar el general Juan Picasso González, perquè dirigís una recerca sobre el denominat desastre d’Annual.

El general Picasso va arribar a Melilla el 13 d’agost. L’endemà passat va demanar a Berenguer que li enviés els plans d’operacions del general Fernández Silvestre, però una reial orde datada el dia 24 va manar a Picasso que deixés al marge de les seves recerques les actuacions dutes a terme per l’alt comissari. Berenguer havia recorregut el dia 20 al ministre de la Guerra perquè temia que els plans d’operacions de Silvestre, que li havia sol·licitat Picasso, poguessin implicar-lo com a alt comissari del protectorat. L’últim dia d’agost Picasso va respondre al ministre el seu desacord amb la reial ordre, però va continuar dirigint la recerca.

El 23 de gener de 1922 Picasso va tornar a Madrid. El 18 d’abril va fer lliurament al nou ministre de la Guerra de l’expedient de la seva recerca, de 2.418 folis, que tres dies després el ministre va passar al Consell Suprem de Guerra i Marina. El 9 de juny aquest consell va aprovar provisionalment l’informe, que recomanava el processament del general Dámaso Berenguer. Aquest va dimitir el dia anterior com a alt comissari d’Espanya al Marroc, sent substituït pel general Ricardo Burguete.

El Consell Suprem de Guerra i Marina va acordar el 6 de juliol el processament per negligència o abandó del seu deure a Annual a 39 militars, a més dels 37 oficials que ja eren imputats en l’Informe Picasso. Encara que en aquest expedient no s’acusava el general Berenguer, limitant-se a criticar la seva estratègia durant el desastre, el Consell Suprem de Guerra i Marina va decidir acusar l’alt comissari, demanant el 10 de juliol al Senat el corresponent suplicatori.

El president del Govern va enviar l’Informe Picasso al Congrés dels Diputats, on es va crear una comissió parlamentària i es van celebrar encesos debats en els quals va arribar a responsabilitzar-se al rei del desastre de Annual.

El 10 de juliol de 1923 es va crear una nova comissió per a investigar les responsabilitats pel desastre d’Annual en el Congrés, però va ser dissolta després del pronunciament militar del general Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre. L’Informe Picasso i tota la documentació generada per les comissions parlamentàries van ser confiscats pel Directori Militar.

El juny de 1924 es va conèixer la sentència contra el general Berenguer (condemnat a la separació del servei i el seu passi a la reserva) i el general Navarro (absolt). Però, el 4 de juliol el rei va declarar una amnistia per a tots els implicats en el desastre d’Annual i, poc després, va nomenar el general Berenguer cap de la Casa Reial.

El diputat Bernardo Sagasta Echevarría va guardar l’Informe Picasso a l’Escola Especial d’Enginyers Agrònoms de Madrid, retornant-lo al Congrés després de la proclamació de la Segona República. Però l’expedient va desaparèixer després de la Guerra Civil. Va ser recuperat el 1990 i transferit a l’Arxiu Històric Nacional.