El Festival Castell de Peralada va viure diumenge una nit històrica amb dos bisos de dues àries diferents en la mateixa funció d’una òpera: la soprano Sondra Radvanovsky i el tenor Jonas Kaufmann, protagonistes de Tosca, de Puccini, van haver de tornar a cantar Vissi d’arte i E lucevan le stelle, respectivament, davant de la rebuda entusiasta per part del públic, que no va parar d’aplaudir, cridar «bravo» i picar de peus a terra fins que tots dos intèrprets, amb el vist-i-plau del director de l’orquestra, Nicola Luisotti, van repetir aquestes dues peces. Un fet insòlit per a Peralada, però no per a Radvanovsky i Kaufmann, que ja es van trobar en la mateixa situació fa ben pocs dies, el 19 de juliol, en una funció de Tosca al Teatro Real de Madrid.
De fet, la nit de diumenge va ser històrica a Peralada per un doble motiu, perquè al marge d’aquest fet excepcional dels dos bisos en una mateixa funció, sobre l’escenari del recinte del festival s’hi va reunir un repartiment excepcional, i amb un director i uns músics també excel·lents, per presentar una òpera que durant aquest mes de juliol (fins dissabte mateix) s’havia estat representant al Teatro Real (amb repartiments diferents; el de diumenge a Peralada només hi havia coincidit dues vegades).
A diferència de la capital espanyola, la Tosca de Peralada va ser en format concert, sense escenografia (Paco Azorín s’havia encarregat de la posada en escena al Real), la qual cosa va condicionar una mica els moviments del intèrprets, encara que no va ser obstacle perquè demostressin l’enorme qualitat que atresoren, els seus inesgotables recursos artístics, i la seva capacitat per fer emocionar el públic fins a l’extrem que no deixi d’ovacionar fins aconseguir un bis.
Ja feia setmanes que les entrades per a aquesta Tosca a Peralada estaven esgotades, i les notícies que arribaven els darrers dies de l’èxit de la funció a Madrid (al marge del doble bis de Radvanovsky i Kaufmann del dia 19, la soprano nord-americana n’havia hagut de fer en cinc representacions més) havien incrementat encara més l’expectació.
Aquesta vegada, les expectatives es van complir: Sondra Radvanovsky va estar esplèndida del principi al final, tant en solitari com en els duets amb els seus companys de funció; Kaufmann va anar de menys a més, i va lluir de manera especial en el tercer acte, precisament el de E lucevan le stelle; i tots dos van tenir el suport i el contrapunt del baríton Carlos Álvarez, impecable en el seu paper de Scarpia, el dolent de la història, demostrant un altíssim nivell. La resta de cantants van complir de manera excel·lent, i també va destacar especialment el director musical Nicola Luisotti, al capdavant de l’Orquestra i el Cor del Teatro Real, que van oferir una interpretació excepcional de la música de Puccini.
L’anècdota de la funció la va protagonitzar Jonas Kaufmann: quan el públic encara aplaudia de manera insistent després del seu primer E lucevan le stelle, i ell i el director ja havien acordat que hi hauria bis, va fer un gest a l’audiència demanant que deixessin d’aplaudir, i fent entendre que s’havien d’afanyar una mica perquè encara que eren cap al final de al representació, també s’acostaven dos quarts d’una de la nit, l’hora límit en la qual, per les restriccions per la pandèmia, s’han d’acabar totes les activitats, musicals incloses. I efectivament, va anar ben just: la música deixava de sonar al recinte del Castell de Peralada quan faltava ben poc per a l’hora límit. L’ovació final, això sí, va ser llarga i intensa, com no podia ser d’altra manera.
