A finals de novembre de 2019, en ple Black Friday, Manel no va fer rebaixes a La Mirona de Salt en motiu de la presentació del disc Per la bona gent, que tot just començava a rodar. Aquell va ser un directe d’impacte, una descàrrega elèctrica, un cop de puny en què no podies parar de moure’t en aquella antiga normalitat on els concerts se seguien a peu dret, anxovats, i rebent amb aquella alegria ara una trepitjada, ara un cop de cul, ara un got que es vessa. No és fàcil evolucionar en els temps que corren, però Manel ho ha seguit fent a pesar de les dificultats de la pandèmia. Si aquella nit a Salt el pes del concert el van dur les cançons del darrer treball, en la seva aparició a Cap Roig de divendres a la nit van aconseguir reblar el cercle: la base va seguir sent Per la bona gent, més un parell de cançons del seu EP L’amant malalta, però la integració d’antics revivals del grup ja va ser plena, passada per aquest nou vernís electrònic i experimental que no et dona treva. A Calella, entrades esgotades, mascareta, moltes ganes de ballar, i frenesí, fins on es podia, sobretot a la part final, les cames no es van parar de moure al ritme que va marcar un Guillem Gisbert que tant transmet amb la veu com amb els gestos. Res està deixat a l’atzar.

Formigues continua obrint els recitals. Declaració d’intencions del que vindrà. Gisbert, dos pulveritzadors en mà, les ruixa. Parlar, va parlar poc. Tampoc calia perquè el que es vivia a l’escenari ja es vivia amb intensitat. Continuen amb Els entusiasmats, i no triga a arribar el primer gran moment de la nit. Boomerang aixeca per primer cop la platea, amb una impactant posada en escena. El cantant posa la cançó en context. S’ambienta el 1996, el dia de la «pàjara» d’Indurain a Les Arcs, el dia que Bjarne Riis el va destronar al Tour de França. Durant la interpretació, apareix la veu de la retransmissió televisiva, i de com patien els comentaristes veient els problemes del navarrès. Amb el públic calent, calent, el concert va fer baixada triomfal. Jo competeixo va tornar a demostrar la versatilitat de Gisbert, que durant set minuts canta, interpreta, gesticula, balla i no es desvia ni un pam. Algun tastet més del darrer disc, a mi m’agrada especialment Canvi de paradigma, dos temes nous, La jungla i Tipus suite, i un parell de trunfos infalibles per tancar, Boy Band i Per la bona gent. So a màxima potència, electricitat, samplers. Fressa, molta fressa. Llum per a una nit d’estiu.

I encara queda la traca final. Als bisos sona Teresa Rampell i el públic es torna a aixecar. Ja no es tornarà a assentar, o sí, fins que el concert s’acabi i la megafonia els recordi que la sortida s’ha de fer escalonadament, amb la grada divertint-se i corejant els afortunats que ja poden anar enfilant el camí cap a casa. Abans d’això, però, versió apocalíptica d’El mar a partir d’una base que pren l’inici a ritme de reggaeton de J. Balvin, i Benvolgut. Brillant tancament a dues hores d’impacte que confirmen que aquest virus no ha atacat a Manel. Al contrari, fa pinta que n’han sortit més forts.