Dissabte passat me’n vaig anar a Cap Roig a veure Raphael. Amb 78 anys està en plena gira del seixantè aniversari de la seva carrera professional. Va omplir el concert, com ja és costum, amb una barreja total de públics i no només d’edats. La gent va veure al mite, cadascú amb les seves pròpies expectatives, i no les defrauda. La carrera de Raphael és tan llarga i densa que podria omplir, almenys , un volum de la història d’Espanya. Tinc en el meu record infantil la figura omnipresent de Raphael a la televisió en blanc i negre. Sortia a tota hora. Un estil molt teatral en la manera d’interpretar les cançons, retorçar la melodia i la lletra aconseguint una gran tensió dramàtica. Un amic meu em deia que en Raphael feia com el rector del seu poble, que emprava en temps pretèrits l’anomenat en llatí «Ad Libitum». Oficiava lliurament la missa en funció dels seus compromisos horaris i del seu estat d’humor arribant a vegades a l’èxtasi.

Que jo parli, atesos els meus anys, de records infantils d’una persona que aquest darrer cap de setmana oferia un concert de dues hores amb potència de veu, dominant l’escenari amb gran autoritat, incorporant passos i moviments amb la marca de la casa diu prou de la categoria de l’artista. Després t’agradarà o no, tindràs prejudicis o no. Però és clar, aquest senyor jo ja el veia de petit a la tele, amb les seves cançons d’amor esquinçat, vestit de negre, retorçant-se davant el micròfon, entrant i sortint de l’escenari girant la mà com si descargolés una bombeta. I sempre amb allò de «Yo soy aquel que cada noche te persigue….», la seva cançó més emblemàtica igual que El tamborilero ho és dels especials televisius de Nadal.

Després de la mort de Franco, Espanya canvià i semblava no reservar cap paper a un Raphael encara jove. Crec que li costà entendre-ho i acabà girat amb la nova situació, amb declaracions polítiques fora de to, la mateixa decadència de la cançó melòdica, etc. que fa que durant dues dècades visqui pràcticament a Mèxic i Miami, dedicat al mercat llatí, amb la seva dona, l’escriptora Natalia Figueroa i els tres fills que han tingut. Natalia Figueroa, aristòcrata, és neta del Conde de Romanones, importantíssim polític a les primeres dècades del segle XX, tres vegades president del govern. No me’n puc estar d’esmentar una frase del seu avi que es famossíssima: «¡Joder, qué tropa!». Acabava de celebrar-se una sessió de l’acadèmia de la llengua que el votava com a nou acadèmic i gairebé tothom li havia promès el vot, que era secret. Li acabaven de comunicar que no tan sols no havia estat escollit sinó que no va treure cap vot quan va deixar anar, amb raó, el renec.

Un vespre del juny de 1984 jo vivia al carrer Santiago Bernabeu de Madrid (al cantó de l’estadi merengue) i vaig sortir a fer un volt. Em va estranyar veure’l envoltat de gent quan la lliga de futbol ja havia acabat. Raphael feia un concert gratuït amb motiu dels 25 anys de la seva carrera. Llavors, ni que m’haguessin pagat el sopar hauria anat a un concert seu, però hi vaig entrar a treure el cap. I m’hi vaig quedar. La impressió que vaig tenir és que malgrat haver incorporat mitja dotzenes de magnífiques cançons i de demostrar que era un gran artista el seu temps potser ja havia passat. I era una llàstima perquè em va semblar molt gran dalt de l’escenari. I així va anar fent, reconegut però oblidat, fins arribar el segle XXI, quan entén quin pot ser el paper que el faci revifar, comença a cantar peces d’altres artistes, grava duets i s’atreveix amb noves coses essent Escándalo la cançó que simbolitza la seva conversió a l’eclecticisme que tant agrada a la gent jove. També aconsegueix recuperar-se d’una greu enfermetat que l’anava consumint i debilitant amb els anys. Ja és un mite i ha sobreviscut a tot.

Fa uns anys Raphael cantava també a Cap Roig, vaig anar-hi amb un matrimoni madrileny molt amics de l’artista. En acabar el saludàrem al camerino. Jo era sincer en dir-li que l’actuació fou fantàstica i la gent en va sortir entusiasmada però... no me’n vaig poder estar de preguntar-li per una absència del repertori que em va semblar insòlita:

- Oye Raphael , ¿por qué no has cantado ‘Yo soy aquel’?

- Porque no me han pedido ningún ‘bis’.

- Pero Raphael, si has hecho cinco ‘bises’ entrando y saliendo del escenario!

- Ahhhh, pero esos no cuentan… Forman parte del espectáculo.

Diumenge passat tampoc va cantar Yo soy aquel. Començo la investigació.