Manu Guix és teatre musical, és televisió, és composició, és mestratge. Però no se’l coneix en la seva integritat fins que s’assisteix a un concert en directe, on ho ensenya tot, on es despulla sense cap altra ajuda que el piano, que més que tocar-lo el fa cantar, i la veu, amb tots els registres possibles i algun que sembla impossible.

Al festival Portablau de l’Escala va demostrar ser un artista molt complet en un escenari, el de la Mar d’en Manassa, davant la roca del Caragol i el golf de Roses, que va definir com «el lloc més guapo on he fet un bolo».

Els elements no hi ajudaven gens. Fort vent i amenaça de pluja, amb el repte d’un «concert informal» on el públic decidia les peces que interpretaria, a risc que d’alguna d’elles no en recordés la lletra, com li va passar -o ho va semblar- amb «Eugenio» Salvador Dalí de Mecano i que va resoldre amb nota. «Tres minuts, tres minuts», cridava el públic, sol·licitant una de les peces de l’àlbum de 2005 que porta el seu nom. Però En tres minutos no arribava perquè els riscos són calculats i l’autor sempre pot fer veure que no sent la petició o reservar-la per a un moment més oportú.

I així va anar succeint, combinant peces seves com Temps passat del disc Després de tot (2017) -ajudant-se dels cors, també amb nota, del públic i que explica el drama d’«un home fet de somnis que esquivava realitats»- amb cançons de musicals tan populars com El Petit Príncep. «Quina il·lusió que em fa que em demaneu el Petit Príncep», admetia el cantant.

I tornem-hi. «Tres minuts, tres minuts» i el «Tres minuts» no arribava. Abans havien de passar diverses versions, que també tenen el risc que els assistents enyorin l’original. No és el cas de Guix, que en cap moment va fer desitjar que qui estigués a l’escenari fos Lluís Llach, Ana Torroja de Mecano o Gerard Quintana de Sopa de Cabra.

Finalment no va ploure i finalment, també, va arribar el «Tres minuts» tan desitjat i el bis, després d’un inacabable aplaudiment.

Un concert on Manu Guix va demostrar que és molt més que el que es veu en les aparicions davant la càmera a TV3 amb el seu incondicional amic Àngel Llàcer i a Operación Triunfo, o darrere l’escenari dels musicals que ha creat. Un músic amb molt talent que dissabte a la nit fins i tot es va permetre el luxe de cantar excel·lentment sense micròfon, totalment a pèl contra el vent.