Rita Payés Roma és una trombonista, cantant i compositora de 21 anys nascuda a Vilassar de Mar. Aquest any ha llançat el seu primer disc, Como la piel, que es balanceja entre el jazz, la bossanova i algun bolero, i que es podrà gaudir aquest divendres, 6 d'agost, al Festival Petit Paradís de Tossa de Mar.

Ve d’una família de músics. Quan fa que escriu cançons? 

Molts anys,però en fa molt pocs que m’atreveixo a ensenyar-les i a tocar-les en directe. Només fa dos o tres anys que he fet aquest pas de mostrar el que componc sense tanta vergonya.

La seva formació musical gira al voltant del trombó. També té formació vocal?

No. Simplement un dia me’n vaig adonar que cantava bé, que m’agradava i que podia aprofitar-ho.

Aquest segon disc forma part del seu Treball Final de l’ESMUC o simplement el va escriure per gust?

No. Ostres, ho vaig pensar tard perquè realment m’hauria estalviat molta feina, però no, és un treball totalment a part de l’ESMUC [riu].

Sentia pressió o pressa per fer un disc?

No. De fet, la idea de fer un disc va sorgir de manera molt natural perquè ja n’havia fet un amb la meva mare, l’Imagina. Durant la gira d’aquest primer àlbum, que ja vam començar a fer amb el quartet, va anar apareixent nou repertori que va donar peu a aquest segon àlbum.

Un àlbum compost per vostè. Quin paper hi juga la seva mare?

Hi té molt de protagonisme perquè és la que fa tots els arranjaments per guitarra i per la resta de quartet per aconseguir que tot soni de manera homogènia.

És molt perfeccionista i dona moltes voltes a les cançons?

Tinc una mica de tot. No m’agrada encallar-me en una cançó perquè sinó l’avorreixo. La majoria de cançons que he fet pel nou disc van sortir de manera natural, sense donar-hi moltes voltes perquè crec que és el que em funciona. Però, és clar, un cop fetes, les cançons evolucionen i es van perfeccionant.

I amb les lletres, sent que té responsabilitat?

Sí. Fer lletres trobo que és el més difícil! A vegades penso que el que dic ja s’ha dit mil cops. Al principi sí que estava molt menys segura del que escrivia perquè, és clar, he estudiat molts anys música però cap de literatura, i crec que és normal que a vegades em senti incòmode.

Com és el seu dia a dia? 

Doncs fins ara estudiar a l’ESMUC i anar de bolo en bolo. I també estudiar molt des de casa. Però com que és un cosa que he fet sempre a vegades penso que si no toqués no sé què faria! 

Fer el disc autoeditat va ser una decisió reivindicativa o la manera més fàcil de poder donar a conèixer la seva música?

Ha estat la via més ràpida i fàcil. El primer disc ja el vam autoeditar i va funcionar molt bé. A més, el fet d’haver-ho de gestionar tot tu és molt guai, encara que també és moltíssima feina i molt cansat.

Ara deu estar rebent moltes propostes de discogràfiques...

Sí, moltes. Però primer vull fer un balanç de tot plegat i veure si continuo com fins ara o no.

La música és una disciplina que passa per molts processos: creació, producció, cantar-la en directe, fer videoclips… gaudeix de totes les parts per igual? 

A mi el que més m’omple és tocar i fer bolos en directe. Tota la resta és molt divertit i són experiències molt xules, però jo gaudeixo molt tocant. La música engloba moltes coses, pot adoptar moltes formes, i és genial perquè així no t’avorreixes mai.

Ara amb la pandèmia molts músics s’han quedat sense fer directes. Se sent privilegiada per a poder tocar en festival i tenir bolos durant tot l’estiu?

Molt. Em sento molt privilegiada. Estem tenint una sort tremenda. Ara, també crec que és perquè ens hem atrevit a assumir riscos. Per exemple, ara estem fent moltíssims bolos fora d’Espanya i amb tot això del Covid és molt cansat perquè has d’estar pendent de les proves PCR, de vacunar-te, d’aguantar la pressió de saber que els bolos pengen d’un fil perquè en qualsevol moment poden anul·lar-se… És molt angoixant, però són propostes que ens han vingut de gust tirar endavant i, de moment, tot està sortint bé.

Creu que els festival poden ser bona manera per descentralitzar la música de les grans ciutats?

Sí, i de fet el Festival Petit Paradís de Tossa de Mar és nou i és molt guai que vagin sortint propostes noves. Ara està coincidint que estic tocant a molts festivals i em sento molt cuidada pel públic, cosa que potser no passa tant en bolos a Barcelona.

La bossanova i altres gèneres presents en la seva música són de difícil accés entre els joves. Com els hi faria arribar?

Sempre he pensat que el problema és el què se li dona a la gent. Estem una mica adoctrinats, en aquest sentit. A tot arreu se’ns ensenya música industrial i llavors la gent no coneix res més a part d’això. I crec que si s’enseyessin aquests gèneres també agradarien. Tot i que és veritat que als meus bolos cada vegada hi ve gent més jove, i això em fa moltíssima il·lusió perquè vol dir que gent de la meva edat connecta amb el que faig. Però, en general, la gent es pensa que el jazz és una cosa de gent gran, de bars de nit, d’intel·lectuals... i és perquè no ens han ensenyat una altra cosa.

Quina música sona als seus auriculars?

Escolto música bastant semblant a la que faig perquè és el que m’agrada. Molt de jazz, molta música brasilera… i a vegades també rap o salsa.

Com veu el futur de la seva generació musical?

Hi ha una plantilla del copón! De debò, hi ha músics increïbles, cada vegada hi ha més escoles de formació i cada cop també hi ha més referents joves on emmirallar-se. A Barcelona hi ha gent boníssima molt preparada per actuar, el problema és que no es dona feina als músics ni a la cultura. Volem treballar, però ens falta recolzament.