Pablo Ferrández és un músic que enlluerna. En el repertori que va presentar dimecres a Torroella de Montgrí va destacar especialment la Sonata per a violoncel i piano en Sol menor, Op. 19 de Rakhmàninov. El melodisme post romàntic li va com l’anell al dit. Hi ha una comunió especial amb aquest món musical. Ferrández hi va aplicar tot l’esperit per reobrir de nou aquesta pàgina que té l’empenta d’un autèntic concert amb l’ajuda inestimable d’una magnífica pianista com Mahidhara. Cap dels dos va abusar de la sonoritat ni de l’obertura de la melodia per exhibir capacitats. Més al contrari, la ponderació va fer gala en tot moment. Ferrández controla la tècnica amb solvènvia. Els pianíssims són especialment interessants més que no pas els fortes que en el registre agut no arriben a ser punxants. Si en Rakhmàninov i va haver determinació i una inqüestionable interpretació en la sonata de Beethoven -l’Op. 69- hi ha alguns perfils en els caràcters que no acaben de funcionar. Potser l’Scherzo hauria pogut ser més juganer, el joc d’arc va ser vívid i profund però segurament va faltar una lectura més ajustada a l’estil. La complexitat en Beethoven en aquest sentit era més gran que no pas en el rus. Hi havia molts espais diferents per pensar a cada moment. Ferrández en va fer una versió rodona i la segurat i la tècnica li van a favor però Beethoven és molt gran. Hem pogut escoltar versions més madures encara que Ferrández hi està molt a prop. Ja és un gran violoncel·lista amb una sonoritat majúscula. Les dues peces inicials van ser tímides i contingudes. Cal repensar si cal jugar-s’ho tot amb una peça al final del recital que, val a dir, va ser absolutament corprenedora i, a més a més, dona compte que estem parlant d’un músic de gran envergadura que anirà evolucionant. La seva carrera de moment és fulgurant. Nota especial i inevitable pel Stradivarius de 1696 que li presta la Nippon Music Foundation en una iniciativa esplèndida des de 1994 que presta grans instruments als músics més qualificats. Un concert per recordar.
