Tot i donar-se a conèixer amb el seu primer àlbum 2010 amb cançons com l’encara ara aclamada Protagonistes o Amics dels cirerers, Pau Vallvé ja feia anys que es movia pel panorama musical català: la seva col·laboració en diverses bandes sonores, una infinitat de projectes com u_mä o Estanislau Verdet (una altra carrera en solitari) i la producció de nombrosos discos com el recent treball de Maria Jaume, Fins a maig no revisc, l’han posicionat com un dels músics més aplaudits de casa nostra. La vida és ara, un disc cuinat a foc lent durant el confinament, és el seu sisè disc en solitari. Un àlbum sincer que es podrà gaudir en directe aquest vespre al Festival de Cadaqués i demà al Festival de la Porta Ferrada amb un doble concert amb El Petit de Cal Eril.
La vida és ara és fruit del confinament, però també de poder fer les coses sense pressa. Incorporarà aquesta nova manera de fer, a partir d’ara?
Aquesta és una de les grans conclusions que he tret d’aquesta pandèmia: que quan fem les coses a poc a poc, pensant-les i sense pressa, sempre surten millor. És la gran lliçó que he après i que m’agradaria saber aplicar-me.
És un disc més madur on ha pogut experimentar i fer fora els seus «tics musicals». Tot i això, ha arribat a un públic molt divers.
Sí. Tens raó. No sé si és més madur, però sí que és més sincer. El fet de poder-me analitzar tan a fons ha fet que pogués trobar-me, saber que, en realitat, no soc gens dramàtic ni èpic com estava mostrant en discs anteriors. I tenir el temps necessari per fer el que volia fer i experimentar amb coses que m’agradaven han fet que quedés un disc més tranquil.
Però no ha deixat de ser Pau Vallvé. Què hauria passat si s’hagués allunyat molt del que ha estat fent fins ara?
Tinc la sort que sempre he tingut molts altres projectes i sempre els he intentat mostrar. Per exemple el projecte u_mä, amb Maria Coma, o Estanislau Verdet. M’agraden moltes coses diferents i durant tot aquest temps ja he anat sembrant aquesta idea de fer una mica el que vull. He pogut fer un bolero i una bossanova i ningú s’ha sorprès. A més, també he mantingut molt l’estètica, com les fotos en analògica de la portada.
Potser s’ha pogut permetre fer aquest canvi perquè ja tenia una certa reputació com a «Pau Vallvé».
Sempre penso que aquí no hi ha res guanyat. Pots haver fet un disc boníssim però si després treus qualsevol merda, la gent deixa d’escoltar-te. I en realitat és una sort tenir aquesta pressió perquè saps que la gent tampoc es conforma amb qualsevol cosa. I tot i que no faci els disc pensant en la gent, sí que implica una certa responsabilitat. Sempre he viscut amb la por i la pressió d’estar fent les coses per primer cop, i he trigat molt a adonar-me que tot ja anava bé.
A Suposo que això és fer-se gran diu: «que ara res em sembla tan greu, però tampoc gaire emocionant». Digui’m tres coses que ara li farien molta il·lusió.
Sembla una mica trist però en realitat no ho és tant. El disc ha estat un recull de coses que em feien infeliç i que durant el confinament he anat superant: trobar les coses que he tingut o que tinc i que sí que em fan feliç. I me n’he adonat que, d’alguna manera, per ser feliç també cal saber renunciar a certes coses. Per exemple, hi ha lluites que no cal continuar-les lluitant. Però no n’aprenc! [riu]. Perquè soc com un nen petit: tot em fa moltíssima il·lusió i tot m’ho prenc amb molt d’entusiasme.
I a Com troncs baixant pel riu parla de primeres i últimes vegades. Quines coses està fent ara per primera i última vegada?
El repte és sempre procurar fer coses per primera vegada! D’alguna manera, tinc la sort que a mi això no em costa gaire perquè, per altra banda, em canso molt ràpid de les coses i després ho deixo tot: vaig a viure a Banyoles, deixo la parella… soc molt de canvis dràstics.
I ara deu estar cantant Mori l’odi més fort que mai.
Sí, per desgràcia és una cançó que cada vegada està prenent més força. La vaig escriure a partir d’una atac lgtbi-fòbic que va patir el Centre LGTBI de Barcelona, però en realitat és aplicable a qualsevol odi que oprimeixi.
