Els propers dies 27 i 28 d’agost, divendres i dissabte, celebrem la festa de santa Mònica i del seu fill sant Agustí. Mònica neix a Tagaste (actualment, un lloc d’Algèria) l’any 332, i va morir a Òstia (Itàlia) l’any 387.
Mònica va tenir tres fills, un dels quals fou Agustí, que li va donar moltes alegries per l’èxit dels seus estudis però va ser alhora causa de molts sofriments, per la seva vida dissoluta. Ella va plorar molt pel seu fill, i sobretot per la seva inicial negativa a convertir-se al cristianisme. El bisbe de la ciutat de Milà, sant Ambrós, aconsellà a Mònica que pregués molt per ell, i deia que no es podia perdre «el fill que provocava tantes llàgrimes».
A l’edat de 28 anys, Agustí es convertí, acceptà el cristianisme i va rebre el baptisme a Milà, amb un fill seu, Adeodat.
Recordant santa Mònica he pensat en les mares i en les vostres llàgrimes pels vostres fills i filles.
-Llàgrimes de les mares que heu perdut un fill o filla per malaltia, accident o, darrerament, a causa de la pandèmia. He estat testimoni de moltes llàgrimes, des de les de la meva mare fins a les de mares de nadons, de joves, d’adults. Aquestes llàgrimes expressen el dolor, perquè només una mare –i també un pare– experimenten la ferida de la pèrdua del fill, però són també signe d’amor, de pregària, per demanar ajuda.
-Llàgrimes de les mares que contemplen impotents com els seus fills i filles queden enganxats a la droga cercant noves sensacions, o que amb el desig de cercar la bellesa cauen en l’anorèxia, o troben en l’alcohol l’oblit de la seva situació i del seu malestar.
És important que puguin compartir amb algú aquestes llàgrimes, que trobin ajuda per als seus fills i que en la pregària se sentin molt acompanyades per aquell que va eixugar tantes llàgrimes: Jesucrist.
-Llàgrimes visibles i invisibles, perquè el projecte de vida que han procurat per als seus fills [...] (extret del Full Parroquial).
No vull parlar del perdó que dono o que he de donar. He recollit la idea llegint el teòleg Ratzinger, que fou el papa Benet XVI, i que situa el perdó a la base d’un pensament cristià que constitueix un eix de la fe. Evidentment, en el panorama interior de l’home s’hi pot retrobar l’amor, aquell amor que dona sentit als altres perquè ve de Déu. Els animals s’amanyaguen, però no estimem racionalment. Els animals no pequen. No poden fer malbé l’amor. Nosaltres, sí. L’home i la dona, perquè ningú em digui exclusivista. Ratzinger, un dels savis del món, que és bastant reconegut com a tal, diu que «el baptisme fou al principi el gran sagrament de la reconciliació, el moment del canvi transformador». Però, a poc a poc, l’experiència va anar demostrant desgraciadament que el cristià batejat també necessita que se li perdonin els pecats. Per caminar cap a la vertadera humanitat, ve a dir el papa Benet, «l’home ha de convertir-se». «Per ser home de veritat... s’ha de convertir». Alliberar-se del que el nostre teòleg anomena «les inclinacions naturals». «Conversió i unió». L’Església és l’Amor de Déu envaint el món personal. Només la Mare de Déu té plenitud humana i divina. «Plena de gràcia». Aquest llenguatge no és acceptable en el món d’avui. El pecat no interessa. El que funciona és el dret penal, el braçalet a distància, la presó i la publicitat de tot això. Qualsevol indici d’una futura penalització fa excloure d’un partit o d’una empresa. Joseph Ratzinger, que coneix l’home tan bé o més que qualsevol antropòleg o psiquiatre, ens diu que el seu camí és el d’una conversió permanent. És sàvia l’Església quan ens demana de confessar els nens i nenes que faran la Primera Comunió. Conversió –perdó- i eucaristia-unió. Criticar l’Església pels pecats dels seus membres, que tots som simples batejats acompanyats per l’Amor de Déu a la conversió permanent, segons paraules de Ratzinger, significa, normalment, un gran buit espiritual que ja no veu en l’Església res de propi i particular, sinó només una institució amb mires polítiques.
