El 1982, l’any que Espanya va acollir el mundial de futbol, el del «Naranjito», Felipe González guanyava per primer cop unes eleccions generals mentre anglesos i argentins s’embrancaven en una guerra per unes illes que poca gent sabia situar en els mapes: les Malvines.

Quatre dècades més tard, el món ha canviat molt. Gairebé res és igual. Però, almenys per un dia, a Cap Roig el convenciment de Voy a pasármelo bien era semblant al que van tenir David Summers i Rafa Gutiérrez quan es van conèixer, per casualitat, als passadissos de Televisió Española aquell 1982. Summers hi havia anat a fer de figurant en un programa de televisió i, després d’una conversa sobre música amb Gutiérrez, es va acabar convertint en la cara visible d’un fenomen de fans que, sobretot entre els anys 1985 i el 1992, va trencar motlles: sis discos, més de 600 concerts, dues pel·lícules... i una legió de fans embogides que gairebé es va convertir en un fenomen sociològic. Aquell Sufre mamón que ha quedat en la memòria col·lectiva de diferents generacions.

El 1985 que, per seguir contextualitzant és l’any en que Mikhaïl Gorbatxov es va convertir en president de la desapareguda URSS, Hombres G publicava el seu primer disc amb cançons com Venezia que, divendres, va ser corejada al festival de Cap Roig, de principi a final, per una multitud de fans (elles, la majoria, però també ells) de més de 50 anys entregades a recordar tot el que els havia fet sentir el grup madrileny quan eren molt més joves.

Venezia va ser el penúltim tema d’un concert que, sense que això fos cap sorpresa, va acabar amb el públic continuant dret per cridar Sufre mamón de Devuélveme a mi chica per tancar prop de dues hores de concert on parelles de mitjana edat, grups d’amigues de prop de 50 anys ballant, cantant i rient sense parar, van recordar Chichas Cocodrilo, Si no te tengo a ti, Te quiero, Indiana, No te escapararás o Bar com si encara fóssim als anys 80 i ells i elles tinguessin menys de vint anys.